Una altra història

Preparant-se per a la imminent erupció d’un volcà, les autoritats islandeses van evacuar una ciutat sencera. Dos dies més tard, i havent comprovat que el perill no era tan peremptori, van concedir cinc minuts de rellotge als refugiats per tornar a ca seva i salvar encara alguna altra cosa. Una dona d’uns seixanta anys, a còpia de fer-se la desentesa (d’aquella manera com en saben les dones a partir d’una edat), va aconseguir d’allargassar el temps assignat fins al quart d’hora, i vet aquí què va aprofitar per rescatar: un plec de fotos de quan era jove i el seu vestit de núvia.

La visualitzo, traient-s’ho de la bossa, un cop a l’estança que el govern li ha cedit temporalment, i em sento capaç d’endevinar-li una ganyota que va mudant de triomf a recança. La imatge s’encavalca amb la d’una altra dona, amb la fesomia més familiar, que remena enmig de canteranos enormes, llençols brodats, paperam que no acaba d’entendre per què ha anat guardant en una casa buida mentre caminava i habitava altres mons. Roser Vernet la justifica, diu que va voler “acumular bocins de vida per revisitar-la quan fos vella”. I, tanmateix, quan els retrobem, aquells objectes ‘històrics’ no ens relaten la successió de fets de manera ordenada i completa. 

Què en salvaríeu, vosaltres, de tot aquest “embalum de l’acumulació”? Què voldríeu que quedés fossilitzat a la intempèrie, per ser el museu o futur reclam turístic que expliqués la vostra història? Quan abandonem un lloc –literal o metafòric–, ens n’emportem el que en volem conservar, i hi deixem alguna cosa que certifiqui que vam ser-hi. Diria que, paradoxalment, la història és aquesta tria, més que no pas el relat que llegirem als llibres d’història. Diria que, com passa amb tantes altres coses, el que és petit, ultralocal, és l’únic universal, compartit.

Els llocs, o els llocs que són casa per als humans més concretament, els defineix la gent. La gent que s’hi queda i lluita perquè es mantinguin com estan o perquè canviïn, la que s’hi està desapercebuda (ignorant o ignorada), la que se n’exilia un temps i els deixa en guaret. La gent fa els llocs. Això ho conclou Vernet des de Lo mig del món, des del priorat on assaja –amb un aire que giragonsa mar a través fins a Mallorca i l’escriptura de Sebastià Perelló–, sobretot de coses que acaben, trobo, repensant el concepte d’història. La prosa aterrada de Roser Vernet encara s’ajunta en l’aire amb un altre corrent, un que l’embolica amb els versos de la islandesa Sigurbjörg Thrastardottir, que al seu darrer llibre trena una altra història –també plena de camins, de cases– a través dels poemes dels amics amb qui els ha trescat i habitat. 

L’escriptura de la filla de Thrastar –missatger dels vents nòrdics– enllaçant amb la de la filla del bosc de verns (oh, els cognoms que expliquen!). La història són els llocs i els noms dels llocs, o sigui, les persones i els noms que els hem posat. No sé si importa que bastim museus i monuments, que pronunciem parlaments i duguem a terme judicis, que ho registrem tot plegat i ho expliquem (a l’escola, a casa, al carrer). Solament l’art sembla que pugui fer alguna mena de diferència, per tal com l’emoció, la humanitat i la seva capacitat creadora han quedat per a l’art en exclusiva. 

En aquest món on som simplement animals –sí, bèsties que es barallen per un tros de terra, bèsties que demostren que les lleis i declaracions ‘humanes’ no volen dir res, no són ‘factibles’–; en aquest món desficiós que habitem “en un constant anar amunt i avall, a preu de saldo i sense límit”, i que “ens fa creure que ens podem reconèixer en totes les porcions d’espai”; en aquest món, la història és una casa que no ens hi vol, a la gent: un privilegi que no ens podem permetre i que, en cas que arribem a adquirir, esdevé inhabitable. Però la casa de l’escriptura... és una altra casa, una altra història.

De tant en tant, l’agència espacial nord-americana i d’altres fan enviaments a l’espai exterior. Hi envien el patrimoni immaterial que volen que consti per demostrar que hem habitat la Terra, i el que volen que traspassi l’espai físic d’aquest planeta que ja ens hem ben carregat. I, tanmateix, no hi envien pas cròniques històriques, perquè, qui les supervisaria i validaria?, i a qui no li’n cauria la cara de vergonya, d’explicar les bestialitats que es van succeint sense que les aturem? Als nostres veïns inconeguts, els envien poemes, partitures musicals, fotografies. Emocions. Llum.

La història, quedarà més ben explicada als extraterrestres a través de la subjectivitat i emotivitat dels terrícoles? Si més no, i amb una mica de sort, quedarà explicada de tal manera que no ens percebran com a bèsties cruels i paràsites. De moment, “caminar sense fer soroll / plorar fins que t’adormin aquests teus udols que deixaran alguna cosa escrita / és l’única fita d’avui / demà ja tindrem / una altra idea”, com diu Thrastardottir.