En una setmana curulla de males noves electorals, fins i tot en l’àmbit planetari, ahir se’n sumava una altra: el fet que Podem de Valent, candidatura que he seguit de prop, encapçalada per Aligi Molina, amb un equip de persones que em mereixen un gran respecte humà i polític i amb qui, en algun cas, m’uneix una bona amistat, no aconseguís el seu objectiu de guanyar les primàries de la formació morada a Palma. Democràcia és democràcia, diuen. M’ha sabut greu, però, perquè representaven valors compartits.
L’aparició de Podem ha estat el fenomen polític més important a l’Estat en dècades, sens dubte. Vista la incapacitat de l’esquerra estatal espanyola de capgirar l’hegemonia bipartidista –o monopartita, depèn de com ho mirem– i amb una demanda substancial als carrers de canvi, l’aliança entre els politòlegs de la Complutense i els activistes socials ha estat reeixida. Sóc dels que considera, tot i venir de la tradició sobiranista i d’esquerra d’on vinc, que Podem ha fet molt de bé a la política espanyola, així com a la mallorquina i a la dels territoris de parla catalana en el seu conjunt. Aquí, una part del catalanisme s’ha equivocat amb crítiques de nivell cunyat que no són constructives. Almanco per mi.
Convé recordar que ells han parat, de moment, i malgrat el fantasma de Ciutadans, el possible creixement d’una dreta populista espanyola neofalangista més enllà del Partit Popular. Ells han ajudat a edificar un espai necessari, amb possibilitat de ser hegemònic, que els hereus del PCE no havien aconseguit aixecar en trenta anys. En ells continuo confiant, malgrat tot, perquè donin suport real al dret a decidir de Catalunya i de les Balears el dia D –bàsicament, i ho dic abans que l’estimat lector mallorquinista em bombardegi, perquè crec, al contrari que els estrategues podemistes, que l’única manera que tenen de canviar l’Espanya castellana és amb processos constituents diferenciats.
Tant Iglesias com Errejón –persones de la meva generació amb qui hi ha un comú denominador sentimental i intel·lectual enorme, que es remunta al dia que ens vàrem estremir en saber que Carlo Giuliani havia estat assassinat pels 'carabinieri' als carrers de Gènova– han estat imprescindibles per recordar coses que les esquerres havíem mig oblidat. Coses gramscianes que, trencant els vells relats post78, són útils per a tothom: també per als mallorquinistes. Ja ho feien quan només els seguíem els quatre moixos radicals de qui, en ocasions, després, ells han renegat. El seu és un discurs realment renovador d’allò que en diem esquerra, de fet –encara que sovint s’escapin de l’adjectiu.
M’ha sulfurat, tot ho he de dir, un tacticisme exagerat i la ridícula supèrbia del novell que sincerament crec que no els surt a compte. Massa gent ja els ha criticat que facin bandera de la”nova política” quan, a l’hora de vertebrar el suposat moviment ‘pel canvi’, se’ls han colat, devora ciutadans digníssims, personatges de dubtosa credibilitat i moral pública, especialment a les perifèries –quina casualitat, eh? Allà on la ciutadania crítica ja tenia expressió vehiculada en les esquerres sobiranistes i, per tant, els ha costat més trobar gent solvent i amb bagatge als moviments.
Tot ve a compte de l’afer tremend que ha implicat tres quadres podemites rellevants aquests dies. Xelo Huertas, presidenta del nostre Parlament, la diputada Montse Seijas i Daniel Bachiller han estat suspesos de militància per la direcció estatal del partit per un suposat afer de tràfic d’influències. El xou, poc “nova política”, podria afectar l’aprovació dels pressupostos de 2017 i fa, seriosament, passar molta pena. Biel Mayol, un tipus lúcid, afirmava en un tuit aquesta setmana que “la vergonya que ha de patir aquests dies el Parlament de les Illes Balears demostra el poc que estimam les nostres institucions”. No li mancava raó. Per mi, tot és molt profund. Que personatges d’un nivell baixíssim en tots els sentits hagin arribat on han arribat ens hauria de fer pensar, a tots plegats, en les conseqüències de confiar la transformació de la nostra societat en individus que es diferencien ben poc de les hienes de la dreta. Encara que surtin en unes primàries. Val per aquest cop i pels que, malauradament, vinguin.