'Altres formes' al Principal

A La gavina, de Txèkhov, el personatge de l'escriptor Konstantin remarca que “és necessari trobar noves formes” per al teatre, amb el propòsit de deixar enrere les formes caduques de la tradició i trobar maneres insòlites, inesperades, commovedores, de transmetre idees. A El somni, del dramaturg suec August Strinderg, hi podem llegir aquest fragment: “Tot pot succeir, tot és possible i probable. El temps i l'espai no existeixen. Sols hi ha un marc molt prim de realitat, la imaginació gira, creant nous patrons”. Aquestes mateixes paraules són citades a l'escena final de l'enlluernadora Fanny i Alexander, d'Ingmar Bergman: la padrina les llegeix al seu net Alexander, que posa el cap damunt la seva falda i l'escolta amb els ulls clucs. La idea de trobar noves formes, en tot cas, és un fil roig que enllaça aquests autors. Noves formes que ens permetin entendre una realitat canviant, acceptant que temps i espai són convencions que ens serveixen per ubicar-nos però que, al capdavall, com tota convenció, no tenen una existència real. Noves formes que posin en qüestió allò que ja està establert i, al mateix temps, donin relleu a allò que fins ara ha restat ocult o no s'ha volgut mirar. Per comoditat, per costum o per por d'allò que no es coneix. Noves, altres formes que ens ajudin a comprendre la vida, el món.

Altres formes és el títol de l'obra amb què el dramaturg i cineasta Miquel Àngel Raió va guanyar la darrera edició del premi Mallorca de textos teatrals. És una història sobre els maltractaments físics i psicològics que pateix una dona en un barri marginal, “la història d'una princesa de Son Gotleu al castell de l'horror”, com diu el cartell anunciador. Un drama, en definitiva, que s'estrena aquest cap de setmana a la sala Gran del teatre Principal i que no us hauríeu de perdre, perquè tampoc tenim tantes ocasions de veure propostes teatrals d'aquesta potència i d'aquesta qualitat. Abans he citat Txèkhov, Strindberg i Bergman perquè són sants de la devoció de Miquel Àngel Raió, que deu ser un dels més nòrdics dels homes d'escena i d'audiovisual de què disposa la cultura catalana actual (s'ha d'entendre aquí “nòrdic” com a sinònim de rigor i exigència). L'obra és defensada per la companyia L'Aviador, creada per Conchi Almeda –que interpreta un dels papers principals– i el mateix Raió, a través d'un plantejament molt físic i carregat de música –l'espai sonor ha anat a càrrec d'un altre creador de primera línia, Jaume Manresa, que aquí ha introduït també un rap. El text és escrit (com li agrada dir a l'autor) des de les entranyes, està interpretat i posat en escena amb la mateixa visceralitat, i aconsegueix remoure les de l'espectador, que es veu abocat a considerar una realitat que es pensa que ja coneix des d'unes noves formes que ens duen a un guany important: renovar la nostra capacitat de sorpresa, desmuntar les defenses del nostre cinisme.

L'estrena d'Altres formes ens permet celebrar la feina de l'equip actual del teatre Principal, amb Josep Ramon Cerdà com a director, i Marta Ferré com a adjunta a la direcció, al capdavant. Ja duen prou temps per poder dir que han assolit el complicat equilibri entre les noves formes i les propostes pensades per a públics més amplis i han aconseguit una programació que combina el risc artístic amb la capacitat d'omplir un teatre que no pot oblidar mai la seva condició de servei públic. I sempre amb el mateix rigor i exigència de qualitat que esmentàvem abans. Anau a veure Altres formes i aplaudiu-los a tots: l'obra, l'autor, la companyia i (per què no) el Principal mateix.

Sebastià Alzamora és escriptor