Els uns i els altres
Breument: Manuel Fraga Iribarne.
Si la memòria no t’hi arriba, basta que cerquis aquest nom en una enciclopèdia tan accessible com Viquipèdia o Wikipedia.
Fixa’t en la seva actuació entorn del cas Julián Grimau, dirigent comunista afusellat el 1963, essent Fraga ministre del govern de Franco.
L’estudiant Enrique Ruano fou assassinat per la policia política; Fraga amenaçà el pare de detenir la seva filla Margot si continuaven protestant per aquest fet.
Just després de la mort de Franco, havia estat nomenat ministre de la Governació, i com a tal va protagonitzar un dels assumptes més tèrbols d’aquella etapa, els anomenats successos de Montejurra, amb la collita de dos morts i uns quants ferits.
El seu currículum no s’exhaureix amb aquestes notes. Estant d’ambaixador del règim franquista a Londres, havia fundat l’associació “aperturista” Reforma Democrática (amb Carlos Arias Navarro, popularment conegut com “Carnicerito de Málaga”, i altres camarades), que donà lloc a Alianza Popular i després al Partido Popular. La Transició enterra aquests antecedents en una fossa fortificada, cosa que li permetrà presentar-se per a diputat sense que ningú qüestioni els seus drets.
Si d’aquelles lleis transitòries ens n’interessàs una mica més el contingut moral i no tant la cal·ligrafia de l’autoexculpació, Manuel Fraga Iribarne no hauria pogut passejar amb tanta desimboltura la seva còrpora pel Congrés dels Diputats.
De casos com el de Manuel Fraga Iribarne, la Història ens en serveix un quants en safata ensangonada.
