Els altres i la lluita per la felicitat
La setmana passada es va complir el meu article número 366 en aquesta columna de correpins i boticlastes. Un any bixest! Els que em llegiu i seguiu sabeu que, de tant en tant, deixo l’economia o la política de banda i parlo de sentiments o de la condició humana. Avui també és així.
I ho faig per celebrar que porto escrivint a l’ARA l’equivalent a un any. Us vull parlar d’una cosa que he descobert darrerament. És molt senzill però alhora molt poderós i us pot ajudar.
Hi ha dos tipus de persones. Les que lluiten per la seva felicitat i les que no ho fan. Les primeres afronten els problemes de cara, miren de resoldre’ls, hi posen mitjans, es mouen, prenen decisions, parlen amb altres persones i, sobretot, mouen fitxa. És a dir, fan coses.
Els segons estan submergits en la inèrcia, esperen que algun dia les coses canviïn per art de màgia o per un cop de sort -qui dia passa, dia empeny-, i van fent, tot i que no són feliços. De vegades no actuen per manca de forces, d’esperança, de recursos, d’ànims. No se’ls pot culpar.
El descobriment o la troballa és que quan hi ha un vincle entre les primeres i les segones, sigui familiar o d’amistat, a les persones que no lluiten per la seva felicitat els fereix veure els que sí que lluiten. I, sovint de forma involuntària, actuen boicotejant-los, qüestionant les seves decisions i pensaments, tractant de desacreditar-los, fins i tot.
Els que lluiten per la felicitat són un mirall incòmode per als que no ho fan. I si aquest mirall és diari i proper, produeix rebuig en els altres. I aquesta és l’explicació senzilla de molts conflictes personals i familiars. Molt sovint, darrere un prejudici, una norma o un valor moral i religiós, s’hi amaga una evidència dolorosa. La dura evidència que un no està actuant com ho hauria de fer per vèncer la seva infelicitat. Crec que saber-ho ajuda a perdonar molts greuges que, en realitat, són expressió de dolor i impotència dels que tenim a prop. Ni tan sols enveja.
