Ametler bastard, no bord

Ara és quan es reivindiquen en la seva bellesa aquests ametlers que han nascut i crescut fora del sistema, sense ordre ni acatament de cap llei. Mentre n’hi ha de ben arrenglerats, amorosament subvencionats i agraïts, joves en terra llaurada i planxada, ben assaonada, els ametlers bastards llueixen la seva delicadesa rosada i blanca, aixequen els rams heroics enmig d’un espai escènic fet de destrucció i d’abandó on el país els ha engrunat. Els ametlers ben alineats i ben alimentats potser moriran d’un bacteri extern o d’un coleòpter fins ara protegit per la UE: hem vist camps amb arbres adults, robustos i productius que d’un dia per l’altre no han pogut resistir l’atac dels seus ínfims enemics. Els hem vist mustiar-se, assecar-se, rostir-se –també de color– i aguantar-se inútilment al camp quan ja eren tan sols un tronc de llenya corcada.

Mentrestant, els ametlers bastards, nascuts d’una ametla transportada en una pala que movia terres cap a la vorera de la finca, o d’un planter llançat de qualsevol manera a una tanca on sols van bones les porrasses, aquests ametlers no desitjats per ningú suporten tot l’any el mal temps, la sequera i el desdeny. Han trobat el seu lloc on no eren esperats i s’hi ha fet forts. Tampoc hi ha hagut ningú que els tallàs, que els estroncàs un destí difícil sempre i gloriós algunes setmanes de febrer –molts continuaran atribuint aquesta floració a la primavera. Ningú s’ha empatxat d’ells. Han adornat la terra on la terra més necessita un alè de bellesa, aviat un verd tendre acompanyarà els ametlons, després en penjaran les ametles, quan ja ningú recordarà el miracle de l’ametler bastard, però no bord. Mirau-los bé aquests dies, descarats, impertinents i arrogants, rebels, sediciosos: ens diuen que s’han sabut cercar la vida i que exhalen més bellesa que els dòcils, els conformistes, els submisos. Mirau-los bé, són la nostra única, darrera esperança: ens diuen que la terra encara serva forces i sabes per esbutzar la crosta de les sequeres acumulades i aixecar un futur, ells en són exemple i garantia. Viuen la guerrilla, no s’han resignat a la reserva. De les seves branques despentinades n'eixiran les llavors d’altres ametlers que ja incorporaran la rebel·lia al seu ADN. El país que volem batega sota terra i floreix aquests dies.

Guillem Frontera és escriptor