El dimarts dia 12 de febrer es va iniciar el judici pel referèndum de l’1 d’octubre de 2017 al Tribunal Suprem. Com és de sobres conegut, són acusats de rebel·lió per la fiscalia i per Vox (i ara de sedició per l’Advocacia de l’Estat) els polítics amb responsabilitat de govern a la Generalitat de Catalunya en aquells moments, així com els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural.
Actualment són molts els juristes i experts en dret que posen en dubte els procediments utilitzats per la justícia espanyola. Recordem que els jutges escocesos, belgues i alemanys es negaren a aplicar els mecanismes d’extradició previstos per la UE als membres exiliats del referit govern català, entre ells, el seu president. Tant és així, que una sentència condemnatòria, fins i tot el judici mateix i, per suposat, la presó preventiva que pateixen la majoria dels encausats, difícilment podrà passar l’examen del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. El descrèdit de la justícia espanyola pot ser monumental, major encara, que ja és dir, que el provocat pels revessos patits pel jutge Llarena en el controvertit procés d’instrucció. Això sí, l’Estat i la unitat espanyola s’hauran salvat a costa dels propis drets de la ciutadania.
Al marge del patiment personal, aquest és un dels punts de l’assumpte que més m’interessen. És a dir, de com els principis democràtics, fins i tot els drets humans, assumits prèviament pel mateix Estat espanyol durant la Transició democràtica, es poden posar en dubte i, fins i tot, malmetre en funció dels interessos purament estatals i nacionalistes. Des d’un punt de vista liberal, inclòs el de Max Weber, això seria una anomalia del procés de modernització iniciat al segle XIX; és a dir, una desviació del correcte funcionament de la cosa pública i un retrocés a èpoques preliberals. Entre d’altres raons, perquè el fonament de l’acció política es basa en la salvaguarda dels drets fonamentals de l’home i en l’aplicació de la llei de manera racional i equitativa a tots els ciutadans, per bé que l’Estat sigui l’única institució que ostenti el monopoli de la força.
Però els Estats en general i l’espanyol en particular no sempre actuen seguint aquests principis. Molt de cops ho fan amb una lògica pròpia que té poc a veure amb l’aplicació justa de la llei. Carl Schmitt, un pensador gens amic de la democràcia, va anar més enllà quan afirmà que, a diferència del que pensava Weber, l’exercici del poder no deriva d’un marc legal previ, fruit d’un consens social determinat o d’un procés de racionalització, sinó de la voluntat de poder. Entre d’altres raons, perquè el corpus legal pensat per a situacions d’idíl·lica pau mai no serà vàlid i efectiu per afrontar situacions particularment rellevants que tota comunitat política ha d’afrontar per assegurar-ne la subsistència. Al contrari, només la voluntat de poder legitima l’Estat i es troba subjacent a tota forma de poder institucionalitzada.
Schmitt arriba a afirmar que l’estat de setge o d’excepció, lluny de ser una anomalia temporal, és una veritable font de legitimació de tot govern sobirà i, fins i tot, del dret. En aquestes situacions d’extrema necessitat, la comunitat és empesa a una lluita a mort contra els enemics públics o 'hostis', prèviament explicitats i diferenciats dels simples rivals o 'inimicus'. És en aquest sentit que s’ha d’entendre la seva famosa afirmació que tota la política es redueix a l’establiment d’una relació dicotòmica d’amic i enemic. Només els primers formen l’Estat o es troben sota la seva protecció, mentre que els segons són els elements estranys, siguin estrangers o no, dels quals cal defensar-se amb tots els mitjans possibles, sense tenir en compte altres consideracions. D’aquesta manera, sobre els enemics no cau tot el pes de la llei, sinó tota la força de l’Estat.
Així, si tenim present que els polítics catalans desafiaren explícitament, encara que de manera pacífica, el gran leviatan espanyol, és d’esperar que siguin jutjats com a veritables hostis i, per aquesta raó, amb caràcter excepcional. El problema és que seria altament decebedor per a Europa, per no dir immoral, que Carl Schmitt, un pensador filofeixista i radicalment antiliberal, finalment tingués raó.