Periodista“Plors, lamentacions, indignació, ràbia, sorpresa i una allau de fortes crítiques i insults”. Aquest eren els resultats de la tala de 84 arbres del passeig de na Camel·la el 10 de juliol de 2002. La decisió de retirar els arbres, com tan sovint passa, s’excusava en la uniformitat dels arbres del passeig, en una reforma integral de la zona i també en la malaltia de les amèlies centenàries de na Camel·la. L’havia presa, de manera unilateral, el batle Miquel Riera, que provocà la sortida del PSM de l’equip de govern. Tot i això, Riera tancà aquell mandat com a batle amb el suport d’altres grups.
La reforma de l’emblemàtic passeig manacorí, ara fa devuit anys, suposà la retirada d’unes pilastres coronades per unes hídries modernistes i d’uns bancs de pedra viva. Les primeres foren substituïdes per rèpliques idèntiques. Els segons, per bancs de fusta convencionals. En el lloc de les amèlies s’hi sembraren lledoners. Fora ja de la batlia, en ser interrogat Miquel Riera sobre la consecució de la qual estava més orgullós al capdavant de l’Ajuntament de Manacor, responia sense embuts: “La reforma de na Camel·la”. Fins i tot els més crítics amb aquella actuació acceptaran avui que na Camel·la embelleix i és un dels orgulls del poble més lleig de Mallorca. Però és cert també que el disgust per la tala dels arbres no ens el lleva ningú. I qui sap si la nosa d’aquelles amèlies, era, sobretot, per a l’aparcament soterrat que “aprofitant la reforma” es va construir a la part de dalt del passeig. No han anat mai bons, els lledoners que hi ha damunt l’aparcament...
Aquests mateixos dies hi ha hagut dos casos més de tala d’arbres que han fet alçar polseguera mediàtica i veïnal. El primer a Selva. El batle popular Joan Rotger, emparat per un informe tècnic, n’ha ordenat la tala. Sorprèn que en l’exposició de motius d’aquest informe s’hi hagi de dir que està elaborat “amb una gran dosi d’ètica professional”. Queda ben clar que el document posa per davant les “edificacions antigues i en bon estat de conservació”, “el trànsit de vehicles i vianants”, “els grans desperfectes ocasionats a la calçada per les arrels dels pins” i, fins i tot, “el pol·len i la presència de la processionària del pi, la qual és molt perillosa en el seu estadi de larva”. A més, el batle Rotger afegeix a tots aquests arguments “tècnics i professionals” les queixes d’alguns veïns per la fullaca de pi “que queia damunt les teulades i embossava les canals” d’alguns dels casals de la plaça, propietat, com és natural, de gent de classe benestant. El que obvien el batle i l’informe tècnic és que la plantació dels pins selvatgins és fruit de la planificació urbanística d’una plaça a un poble de fa més de cent anys. El cas és que ara a Selva tindran una plaça nova amb totes les canalitzacions en regla i els arbres petits. Crida l’atenció la poca resposta cívica que hi ha hagut al conservador poble de Selva per mirar de salvar aquests pins. Fins al punt que a un bar de la plaça han aprofitat els troncs talats per fer-ne pilons per seure-hi. I tothom content.
El segon cas que volíem apuntar és el de s’Illot. Aquest nucli manacorí, amb una població estable d’hivern i estiu de més de 1.500 persones, ha estat sempre, com se sol dir, “deixat de la mà de Déu”. Passen, des de fa anys, mig hivern a les fosques, amb problemes permanents en l’enllumenat i amb deficiències acumulades durant anys als carrers, a les voreres, a les places. Si a això hi afegim les instal·lacions turístiques tancades i el silenci de la nit hivernal, tenim tots els ingredients per parlar d’un indret gairebé fantasmagòric. Ara l’Ajuntament ha volgut posar fil a l’agulla per adobar carrers i voreres i, sobretot, per posar remei al dèficit històric de l’enllumenat silloter. Els mateixos veïns eren els qui, dècades enrere, quan es feien els carrers, havien sembrat els arbres, i que ells mateixos s’havien cuidat de cuidar i esvellar quan era hora. Ara tindran llum els dies d’hivern. Però els arbres ja no hi seran. El delegat de Zona Costanera, el socialista Sebastià Nadal, ha lamentat profundament la situació, alhora que la veu com l’única sortida per poder dur a terme la reforma. En aquest cas, sembla molt clar que la vehiculació de la informació per part de l’Ajuntament no ha estat adequada. Els veïns saberen que els llevaven els arbres en sentir el renou de les serres davant ca seva. Aquesta tala sillotera contrasta amb la pervivència de grans pins enmig del carrer, anteriors a la urbanització, naturals, que han aconseguit sobreviure a la petjada humana.
Escrigué Marià Villangómez: “Voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig”. El poema, però, comença així: “Tres grans pins vora el camí alcen llurs ombrívols fronts”. Presència vigilant. “Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura”, deia Costa i Llobera, envejós de la llibertat i la tenacitat arbòries. A la fi, però, sembla que només hi ha lloc per al plany alcoverià: “Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir...”. L’ombra amorosida a l’estiu, l’esplendor primaveral, la seca i despoblada austeritat de ses branques a l’hivern, l’estora groga de fulles sobre el paviment a la tardor... són indicadors del cicle anual i vital dels arbres. Una altra forma, silenciosa i discreta, de companyia. Els lectors amables podreu discernir la bona oportunitat de cadascun d’aquests tres casos, i de tants d’altres que ben segur que deveu conèixer a les vostres viles i ciutats. Sigui com sigui, però, els arbres són part intrínseca del nostre paisatge i, més que ornament, han esdevingut presència. D’aquí venen, segurament, els planys i les queixes dels qui els defensen i en ploren la mort.