Una amiga, no una notícia

M’ho va dir, ja fa trenta anys, un col·lega que encara està segur de saber-ne molt: “Tu mai no seràs una bona periodista. T’estimes més un amic que una notícia”. M’ho va dir després de saber que jo havia estat testimoni de la trobada –potser seria més correcte dir-ne ‘topada’– entre dos banquers, un intercanvi de frases, tan fredes com eloqüents, que estarien a l’inici d’una de les esfondrades bancàries més sonades d’una història que ja no és recent, i segurament també estava a l’inici del final de tota una època. Això passava, com si no res, ben entrada la matinada, a Es Canyar, la casa de Cristina Macaya a Mallorca. Ella t’obria la porta, els braços i el món perquè el poguessis conèixer. Et demostrava, de mil maneres, que ella era una amiga, no una notícia. I no ho volia ser, una notícia. No li calia dir-ho; si ho entenies bé i, si no, com deim els mallorquins, tan amics com sempre –és a dir, bon vent i barca nova. Cristina Macaya, si hagués volgut, hauria pogut omplir pàgines cada dia a rotatius de distribució mundial. Ho hauria pogut fer perquè no li hauria fet falta moure més d’un dit per tenir la premsa davant i darrere, des de la més digna a la més carronyaire. Ho hauria pogut fer, especialment, per la quantitat d’informació que tenia i la que hauria pogut obtenir si hagués volgut, amb l’agenda –de paper– que manejava i com seduïa. Però sobretot ho va poder fer perquè tothom a qui coneixia i estimava, fos un president dels Estats Units, un Nobel de Literatura o una dona afectada de fatiga crònica –n’era la presidenta de l’associació a les Illes, ella, que era infatigable–, tothom sabia que ella no cercava la notícia. A l’amiga, gràcies, perquè sense haver-ho de dir, m’ho va fer entendre.