Amigues i rivals

A Virginia Woolf li devem moltes coses –que ara no cal recordar–. Però ara que estic llegint els seus diaris, també li estic agraïda per això. Qualsevol que hagi intentat escriure regularment un diari sap com n’és de difícil, per la constància que requereix. Virginia Woolf va començar a escriure’l l’any 1915 i no el va deixar fins al 1941, quan va decidir endinsar-se al riu Ouse amb les butxaques de l’abric plenes de pedres.

Gonzalo Torné ha seleccionat textos d’aquests diaris per a un volum que ha publicat el Club Editor, amb traducció de Carlota Gurt. Són a estones espessos, a estones divertits, sempre interessants. 

L’escriptora hi parla amb profusió de detalls de les persones que coneix, entre les quals hi ha una gran quantitat de les figures més rellevants de la seva època. El matrimoni Woolf tenia una vida social molt intensa i la majoria de les converses que mantenien amb amics i coneguts resulten atractives i un bon retrat de la societat anglesa de començament de segle XX. La seva mirada sol ser àcida, de vegades obertament cruel: “He acabat Ulisses i penso que és fallida. De geni en té, crec, però és de baixa estofa. El llibre és dispers. Fa de mal empassar. És pretensiós. És barroer, no només en el sentit obvi, sinó també en el sentit literari. [...] tan conscient de si mateix i tan egocèntric que perd el cap i es torna extravagant, amanerat, escandalós i incòmode, fa que la bona gent sentin llàstima d’ell, i als més severs els molesta i prou”.

Als diaris també hi parla, com no podia ser d’una altra manera, de la malaltia mental que a temporades la mantenia inactiva i allunyada de tot, i de la gestació d’algunes de les seves obres: La senyora Dalloway, Al far o Una cambra pròpia. És apassionant seguir el seu procés creatiu, els diferents estats d’ànims que l’envaïen durant l’escriptura: “De vegades em sembla que mai no arribaré a escriure tots els llibres que tinc a dins del cap per l’esforç que implica. La cosa diabòlica d’escriure és que exigeix tensar fins al darrer nervi”. 

Particularment, m’ha interessat per damunt de tot com reflecteix el diari la relació de Woolf amb Katherine Mansfield, presidida per una gran rivalitat. Virginia reconeix el talent de Mansfield, però quan ella i el seu marit publiquen Felicitat, escriu al diari: “S’acontenta amb un enginy superficial; i tota la concepció és pobra, simplota, no és la visió, tan imperfecta com es vulgui, d’una ment interessant. També escriu malament”. Quan ja s’han fet amigues en parla d’una altra manera: “Sento altra vegada amb la mateixa intensitat de sempre que ens entenem, una estranya sensació que som semblants, no només pel que fa a la literatura”. 

Quan Katherine Mansfield mor, essent encara molt jove, Virginia escriu que li provoca desconcert el fet de sentir tan poca cosa. Fins i tot arriba a preguntar-se “una rival menys?”. Però immediatament, confessa: “Quan em vaig posar a escriure, va ser com si fer-ho no tingués cap sentit. La Katherine no ho llegirà. La Katherine ja no és la meva rival. Vaig tenir també un sentiment més generós: encara que això ho faci millor que ella ¿on és la que sabia fer el que jo no sé fer? [...] tinc la sensació que el seu record m’anirà tornant tota la vida. Segurament teníem una cosa en comú que no trobaré mai en ningú més”. 

No sé què donaria per haver pogut escoltar d’amagatotis una conversa entre aquestes dues dones!