Amnistia: victòria i fracàs
Que l'aprovació de la llei d'amnistia és un gran èxit democràtic sols es pot negar des de l'ofuscació ideològica o des dels interessos de partit, des de la ignorància o la mala fe. Arribar a aquest moment era imprescindible si es volia mantenir un estat de dret que ha estat violentat, trencat i/o posat en màxim risc moltes vegades en els darrers anys. Però no ho ha estat perquè els independentistes catalans fossin una colla de criminals, sinó perquè els suposats defensors de la democràcia han actuat de formes profundament i violentament antidemocràtiques.
I aquesta és la part fosca, o lamentable, o com en vulguem dir, de la llei d'amnistia: que és el producte d'un enorme fracàs democràtic. Ara que la llei ha estat aprovada, és oportú deixar un moment de banda les múltiples misèries internes que congria i arrossega l'independentisme català i fixar-se en la imatge de conjunt. I a la imatge de conjunt hi sobresurten diversos moments de la nostra història recent. El Tribunal Constitucional tombant un Estatut votat a les Corts i referendat per la ciutadania. Milers de policies apallissant ciutadans indefensos als col·legis electorals, als carrers i les places de Catalunya, l'1 d'octubre de 2017. El rei d'Espanya, dos dies després, fent-se seu el tristíssim A por ellos que els fatxes bramaven pels carrers. Els líders polítics i civils del Procés, jutjats en un judici ple d'irregularitats, des d'una multitud de testimonis falsos fins a uns fiscals i uns jutges descaradament parcials i polititzats, passant per una acusació particular exercida per l'extrema dreta. Els líders a l'exili, perseguits obsessivament amb una col·lecció d'euroordres de panfonteta que han estat, durant anys, la riota d'Europa. La repressió judicial, o lawfare, de milers de ciutadans acusats d'autèntiques barbaritats, com terrorisme, només a causa de les seves idees polítiques. Com a música de fons, el bram continu dels insults, les difamacions i les amenaces contra independentistes i contra tots aquells que, per convicció o per conveniència, hagin volgut escoltar-los i dialogar-hi.
El gran fracàs ha estat, per tant, el de la resposta autoritària de l'estat espanyol contra un moviment polític plenament democràtic i legítim. Amb la llei d'amnistia, els represaliats són reconeguts i rescabalats, i l'estat espanyol restableix uns mínims exigibles de qualitat democràtica. Però per poc: els brams cada dia més exaltats de la dreta ultranacionalista (encapçalada per un PP disposat a perdre tota noció de centralitat a canvi de tornar al poder), i l'amenaça del sector polititzat i parcial de la magistratura, de sabotejar la llei d'amnistia en la seva pròpia aplicació, recorden que no hi ha normalitat institucional a Espanya. Ben al contrari, existeix la voluntat manifesta de seguir utilitzant les institucions per destruir tot allò que fa nosa als de sempre. Són els mateixos colpistes, ells sí, de sempre. I l'amnistia l'hem d'entendre com una primera passa per arribar a derrotar-los. Algun dia, ni que sigui per variar, cal que guanyem.
