Amnisties i minories en extinció

Pedro Sánchez va donar dimecres oficialment per oberta la negociació de l’amnistia, mentre Oriol Junqueras insistia a donar-la per lligada, com a contrapartida per a la configuració de la mesa del Congrés. D’aquesta manera, Junqueras pressiona Sánchez i al mateix temps reclama per a ERC la medalla de l’amnistia, que anirà molt disputada, per posar-la a la col·lecció dels republicans juntament amb la dels indults i la de la reforma del Codi Penal. Però aquesta vegada Junts han decidit passar del bloqueig a la negociació i volen demostrar que, quan s’hi posen, ells són els que més i millor negocien amb l’Estat. O amb el govern espanyol, ni que sigui en funcions. Bé, amb aquest argument es barallaran previsiblement els partits independentistes en els propers mesos.

La brega, per no variar, li anirà d’allò més bé al susdit Pedro Sánchez, que més o menys pot presumir de tenir presa la mida als independentistes catalans. El president espanyol va aprofitar un lloc neutral, i a la vegada simbòlic, com ara l’Assemblea General de les Nacions Unides, per anunciar la seva disposició a concedir l’amnistia, que ell situa dins la seva “política de normalització i estabilització de la situació política a Catalunya”. I va subratllar: “I amb això ja dic molt”. En efecte, l’argument que, sota el seu mandat, el conflicte entre Catalunya i Espanya ha entrat en una fase de diàleg, i no de confrontació com va passar amb els governs del PP, és ben rebut pels votants: a les eleccions generals del 23 de juliol el PSOE, encara que no fos guanyador, va obtenir els seus millors resultats en molt de temps. I la majoria progressista, que inclou els independentistes, és més nombrosa que la suma del PP i Vox, encara que el PP sí que guanyés, per un marge estret, els comicis. Fins i tot és una majoria més sòlida: a pesar que la dreta insisteixi a parlar del Frankenstein de Sánchez, la suma de partits d’esquerres i independentistes no és tan inestable, pel que estem veient, com les turbulentes relacions del PP amb la ultradreta de Vox.

Parlant de Vox, la dupla Felipe González - Alfonso Guerra va oferir un tenebrós espectacle que no desentonaria dins les exhortacions patrioteres del partit de Santiago Abascal. Quasi al mateix temps que Pedro Sánchez feia el seu moviment en favor de l’amnistia, els dos exgovernants aprofitaven la presentació d’un llibre (!) d’Alfonso Guerra per envestir sense miraments contra tot el que es movia. El rosari de perles va ser abundós i llefiscós, però han quedat al capdamunt del rànquing una de cada: “No hem de cedir al xantatge de minories en extinció” (González) i “Els nens a Catalunya no poden parlar en castellà als patis de les escoles, hi ha inspectors que els ho impedeixen”. Supremacisme, mentides (calúmnies contra l’escola catalana, de fet) i ultranacionalisme. Ha passat més desapercebuda l’escopinada de González contra Yolanda Díaz, no menys verinosa: “Aquesta que ara ens dona classes de com fer política”. La vanitat pesa tant com la unitat d’Espanya.