Per amor als nostres professors

PeriodistaAquests dies la casualitat ha fet que em comuniqués amb la que va ser una professora de català estimada que em va marcar durant aquella etapa vital tan mitificada i tan transcendent que és l’adolescència. Li passava un record, una efemèride, que havia destacat a les xarxes socials tot felicitant el flamant nou diputat Joan Mas i Tugores 'Collet' –de les poques bones noves que ens dona la política illenca darrerament–. El 1995 servidor i tres nins més del nucli del Bloc d’Estudiants Independentistes –BEI, avantpassat de l’actual Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans– del col·legi Pius XII, la meva escola, organitzàrem una xerrada sobre la insubmissió al servei militar a l’exèrcit espanyol. Era en temps del pati, a la biblioteca. En vint minuts, doncs, l’amic Collet, avui pagès i diputat i en aquell moment insubmís, pagès i secretari dels Joves d’Esquerra Nacionalista, va haver d’explicar a una caterva d’al·lotells a la quinzena de què anava això de no voler anar a les casernes. Per antimilitarisme, per solidaritat, per justícia social, per dignitat nacional, per convicció democràtica. El record era prou bonic per fer-li arribar a na Neus, doncs. Ella, en resposta, va aprofitar per explicar-me que tot just s’acaben de jubilar dos professors de qui vaig ser alumne, vint anys enrere clavats, i que han estat tota una institució al centre. Els seus noms està bé que s’escriguin en una tribuna humil però orgullosa com aquesta perquè són per fer-ne bandera: Cati Bestard, professora d’història de l’art, i Ricardo Marroig, professor de llengua i literatura castellanes. De perfils ideològics diferents. Humanament extraordinaris. Humanistes davant qualsevol altra consideració. Persones de qui et pots refiar. D’ells i amb ells vaig aprendre els millors valors que m’han acompanyat sempre. Juntament amb altres mestres, uns ja jubilats i altres encara en actiu per molts d’anys. Marquen, els bons mestres, els que, com a vells savis de la tribu –encara que quan eren profes teus, en alguns casos, no fossin molt més grans del que ets ara– et deixen llavors, idees, claus, formes d’interpretar la realitat, de llaurar i navegar, que t’acompayen sempre. Fora tòpics. Per això em va fer feliç saber que comencen una etapa de merescut descans, però també em va entristir, a la vegada, saber que no marcaran més joves com en Toni de finals dels noranta.

Massa poc deim la importància dels professors. Massa poc explicam la feina excelsa que han fet i que faran ara els que s’incorporen a aquesta tasca ingent que és fer part de l’exèrcit dels educadors –l’únic exèrcit digne, com ja ens recordava en Collet insubmís de 1995–. Hi he pensat aquests dies en què, per feina, he pogut estar en contacte amb un grup de joves de diferents indrets de l’estat espanyol i de la Mediterrània amb sensibilitat pels drets col·lectius i el feminisme que, quan el diputat montuïrer ens va venir a fer la xerrada, eren, en el millor dels casos, en procés de gestació dins el ventre de les seves mares. Els canvis de la nova generació Z, postmil·lenial, nascuts entre la meitat dels noranta i els primers anys del segle XXI, són, quant a coneixements i referencialitat, gegantins, comparats amb les generacions anteriors. Amb els meus admirats professors citats ens separaven trenta anys, però ens unien els Rolling Stones, el punk del 77 a Londres, Lluís Llach, l’antifranquisme, el Maig francès i el que va venir després.Tot, coses i fets que passaren bastant abans que jo nasqués, 'of course'. Ara, emperò, la microespecialització, la dispersió informativa i allò “efímer” del dia a dia fa que amb gent amb qui només em separen catorze anys d’edat costi, a vegades, trobar referencialitats comunes. Aquests dies he conegut joves polititzades que ho sabien tot de les lluites transsexuals, de la sociolingüística aplicada als pobles sense estat o d’autores afrodescendents de qui no he sentit parlar en ma vida que desconeixien on era el Sàhara Occidental o qui foren el Subcomandante Marcos, Mitterrand o els Sex Pistols. Canvien els temps i el coneixement es plurifica, diran alguns. Altres em replicaran que internet democratitza coneixement i que abans la majoria social estava out de tot –de les trans i d’en Mitterrand!–. Segueixo pensant que estic content d’haver-me format llegint diaris en paper a ca mon pare i ma mare. Però el que em confirma la convivència amb els joves Z que pugen és que els Ricardos Marroig fent-te gaudir 'El árbol de la ciencia' de Pío Baroja o les Catis Bestard fent-te agafar fília pels pintors flamencs són indispensables per a la salut d’una societat que aspiri a ser millor. Amb professors com ells, fins a la fi del món. I després ja veurem on para el Sàhara Occidental.