Amor de debò

Escric aquest article per recomanar-vos vivament la sèrie True love, que trobareu a Filmin. Segurament si ja heu superat allò que en diem la maduresa i esteu entrant en allò que en diem, eufemísticament, la tercera edat, o sigui, la vellesa, us impactarà tant com a mi.

M’imagino que a cadascú li arriba en una edat diferent, però hi ha un moment a la vida, que potser coincideix amb un canvi de dècada, o amb la jubilació, que comences a pensar en la mort d’una manera més insistent. Et planteges més seriosament com i quan desitjaries que arribés –més tard o més d’hora, però tothom voldria que fos sense patir– i acabes assumint, amb una gran basarda, que tot plegat no depèn de tu.

Quantes vegades, en els últims temps, davant de la malaltia i/o la decrepitud d’algú estimat, he sentit la frase: “M’agradaria que hi hagués un botó que poguéssim prémer en el moment que ja considerem que en tenim prou”. Tots voldríem decidir quan i com morir: sense sofriment, a casa, amb els nostres a prop, potser mentre dormim.

True love va de tot això. Té un guió que parteix d’una idea brillant i es desenvolupa amb grans dosis d’intriga, unes interpretacions contingudes però sensibles i un final que ho arrodoneix.

Una colla de personatges que ja superen la setantena es retroben al funeral d’un dels integrants de la colla que van crear quan eren molt jovenets. En acabar la cerimònia de comiat passen una bona estona compartint copes i, en plena borratxera, arriben a un pacte per ajudar-se a ben morir els uns als altres quan arribi el moment. Consideren que aquest és l’amor de debò, hi estan tots d’acord i ho segellen amb un brindis.

Els problemes arriben quan aquell pacte de borratxera s’ha de complir. A partir d’aleshores, la sèrie avança fent giragonses sorprenents, amb escenes que commouen, i, sobretot, provocant una bona reflexió sobre el debat de l’eutanàsia i la mort assistida.

El guió adopta un to de les sèries policials d’investigació de crims, sense concessions al sentimentalisme i diàlegs enginyosos. 

Cal advertir, però, que si en algun moment l’espectador comença a posar la cara d’un amic estimat a algun dels personatges, s’ho pot passar malament. És una sèrie que potser no resulta fàcil de veure a tothom.

Una de les coses sorprenents és que la sèrie ha estat creada i dirigida per l’actriu i guionista Charlie Covell, nascuda el 1984, o sigui, molt jove encara. La seva visió de la vellesa és impactant: ha dibuixat uns personatges tractats amb gran respecte, que actuen des de la dignitat i conservant la seva llibertat de pensament i d’acció en tot moment. Cal fer menció de la interpretació dels dos protagonistes, Lindsay Duncan i Clarke Peters, amb totes les seves arrugues i les seves mirades plenes de saviesa.

Veient-la he pensat en l’amic que va tenir la mare amb Alzheimer tants anys i que el dia del funeral em deia: jo ja la vaig plorar el dia que no em va conèixer. O en l’escriptora Carlota Gurt, que fa poc confessava en una entrevista en aquest diari: “Quan veig la meva mare a la residència em venen moltes ganes de matar-la”. O en l’Àlex Gorina i els seus germans, que han decidit viure l’última erapa de la seva vida junts per cuidar la mare i després cuidar-se els uns als altres. En tots aquests casos estem parlant d’amor de debò, des del meu punt de vista. Amor del bo, generós fins a les últimes conseqüències.

Fa només uns dies que la Cambra dels Comuns britànica va votar a favor de legalitzar la mort assistida, que ha comptat amb la forta oposició de quatre ex primers ministres i una trentena de líders religiosos. Les enquestes assenyalen, però, que la mesura compta amb el suport aclaparador de la ciutadania britànica.

M’agrada imaginar que els protagonistes supervivents de True love, la Phil i en Ken, deuen haver aplaudit en veure-ho a les notícies.