Amor i paciència

Hem passat el cap de setmana llarg de Sant Joan en una casa cinc matrimonis que som amics de fa anys i tenim entre cinquanta-cinc i seixanta-cinc anys. Hem omplert els dies –i les nits– de rialles, molt sovint derivades de les discussions entre èpiques i ridícules de parella, les crítiques i els retrets matrimonials sempre de bon rotllo, o les demostracions del coneixement profund que tenim del nostre partenaire.

De manera inevitable, i amb sornegueria, algú recorda els anys que porta compartint la vida amb l’altre/a. Entrem en una mena de competició sumant anys de convivència i de festeig. Fet i fet, les cinc parelles hem superat els trenta anys de sobres.

Després, mentre sopem, ens preguntem (als altres, a les nostres parelles i a nosaltres mateixos) com ho hem fet per aconseguir-ho. Tots admetem que, com dirien els Manel, ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Però diria que tots n’estem prou contents.

I quin és el secret? Ens posem d’acord aviat que es tracta més aviat d’una recepta amb diversos ingredients. La llista és llarga: respecte, sentit de l’humor, empatia, generositat, comprensió, sinceritat, comunicació. Cadascú els col·locaria en un ordre de prioritat diferent, però més o menys aquesta seria la fórmula.

A l’hora de les postres, quan ja hem parlat una mica de política i una mica de l’estat de salut, una petita fricció anecdòtica entre marit i muller ens fa tornar de sobte a la conversa d’abans. “És una bestiesa, però fa tants anys que ho aguanto!” o “hi ha petites coses que potser al començament t’agradaven, però que al cap dels anys cansen”..., “o es fan insuportables”, rebla el clau algú.

La conclusió cau pel seu propi pes: ens podíem haver estalviat la llista que hem elaborat fa una estona perquè l’ingredient principal o, millor dit, imprescindible, per a les relacions d’amor de llarga durada és la paciència. 

Per això parlem de “perdre la paciència” o “carregar-se de paciència”, diu el que sempre té la frase feta a punt. Però la seva dona el rectifica: “no, per això diem 'armar-se de paciència', perquè és l’única arma que podem fer servir si volem que el matrimoni sobrevisqui”.

Encara hi ha una última precisió, molt ben rebuda: “Paciència no vol dir resignació”. Hi estem tots d’acord, com també coincidim a assenyalar que en aquesta època que ens està tocant viure, la paciència no sembla que tingui precisament possibilitats de triomfar. És la societat de la immediatesa, que se’ns ofereix sovint a costa de la reflexió.

Mentre tot això passa, un de nosaltres es baralla amb el seu telèfon mòbil perquè vol enviar un Bizum i no pot. Toca esverat les tecles del telèfon i s’enfada. L’amic que l’havia de rebre li diu que tranquil, que ja ho farà més tard, o demà. “No, vull fer-ho ara per no pensar-hi més”.

La seva dona el renya: “Ho veus? Ets un destraler i un ansiós. Has de tenir paciència!”. Ell la mira amorosament i respon: “Fa trenta-vuit anys que en tinc”. 

Entre rialles, ell mateix alça la copa i proposa un brindis: “Per la paciència!” i fem xocar les copes.