I els amors errats, on van?

Aquella sensació tan angoixant de ser un animal que es mossega la cua; de viure a la constant recerca de la resposta a una eterna pregunta que ni tan sols podem formular sense la presència o consciència d’uns Altres, tant se val la forma que tinguin o que els donem; la terrible i alhora esperançadora certesa que un de sol mai no pot ésser (ni desésser), i que la resolució de totes les incògnites significaria el silenci, buit absolut; fan que ens sumem a l’exigència d’una resposta que no voldríem sentir, al prec de la darrera novel·la d’Antònia Vicens: Crideu la mort errant, digueu-me on va. 

Les interrogacions se'ns nuen pel crani i es fiquen a dintre amb L’home que seu al passadís, de Marguerite Duras. L'original es llegeix com una pell i la traducció d’Arnau Pons esgarrifa, palpable com és; i al seu epíleg, el traductor ens proposa encara altres demandes que podem fer al text. El sexe entre una dona i un home, ¿ha de fer tuf de violència i regust de confrontació per força? ¿Durarà per sempre, el reprise d’aquest estira-i-arronsa d’un que sotmet i una que se sotmet/és sotmesa? En veure l’escena d’un home i una dona que es queden enganxats, garratibats entre el plaer més intens i el dolor més insuportable, mentre fan l’amor amb una ferocitat animal, el nen que protagonitza L’ocell pintat de Jerzy Kosinski (aviat a la Nova Editorial Moll en traducció meva), pensa que ja ho havia vist altres vegades amb gossos. Vicens, per la seva banda, explora el paper del cos, d’allò físic que en diem ‘animal’, en les relacions heterosexuals i homosexuals, i també la seva incidència en la quotidianitat compartida: “(...) el seu amor s’havia tornat una espècie de fidelitat possessiva més pròpia dels animals domèstics que de les persones”.

Si us interpel·lo, demano per què les persones actuem inhumanament, com bèsties. Per què se sol fer mig plany i mitja befa dels qui viuen (o moren) sotmesos; i com és que ens hi relacionem des d’una mescla de por i enveja, remetent-nos contínuament a la dualitat dels màrtirs i els sants. La pregunta cap endintre, la que es planteja l'escriptora, la formula Pons, rumiant què devia demanar-se Duras: “¿Quantes dones estàs disposada a matar en els teus llibres per arribar a ser tu?”.

Faig extensiva la seva anàlisi del relat de Duras a la novel·la de Vicens. Ambdós són, segons les autores respectives, llibres que “no han estat escrits pròpiament” per elles, sinó “conversats amb” elles; llibres que “són la prolongació de l’escriptura per la via de l’oralitat quan escriure es torna impracticable”. I l’oralitat es grava en la matèria, en els cossos físics. Un llibre escrit fa literalment dos mil anys diu que el nostre desig, el de les dones, el posseeixen els homes, i que és just per això que senyoregen sobre nostre. També diu que al principi fou el Verb, i encimbella l’espècie humana, bo i menystenint els altres llenguatges animals. “La memòria”, que diu Djuna Barnes, “té músculs”; així, per més que ens tapem les orelles, les paraules del Gènesi continuen reverberant a la genètica  –a la de les dones i a la dels homes–, i ens obliguen a cantar en to de pregunta.

Si no, ¿per què recuperar unes melodies que sonen de fa segles i un episodi bíblic de violència masclista? En l’apartat musical, el nou senzill de les Tarta Relena compta amb una nova veu i en tonalitats sefardites la història de Jeftè, a qui els germans van desheretar i expulsar d’Israel per ser el fill d’una prostituta i el qual, després, va oferir la filla en sacrifici a canvi de vèncer l’enemic. La filla de Jeftè, que és verge, s'hi conforma i sols demana al pare de passar uns dies amb les amigues al bosc, vora un rierol, abans de ser oferta en holocaust. S’hi emporta les germanes pel consol? O per a explorar la fruïció del cos, abans de morir, sense risc de prendre més mal –ben lluny de cap home? La cançó ja avança que el disc que publicaran És pregunta’. 

S’acostuma a debatre si l’art crea o destrueix; tanmateix, no semblaria que hagués de fer sinó reqüestionar: tibar un cap de fil que no s’hagi tocat abans en l'entramat dels interrogants col·lectius, i mirar d’estirar-lo o tornar-lo a cabdellar fent altres moviments, vers altres formes. Evitant dualitats simplificadores i encarcarades: dona i home, futur i passat, homosexual i heterosexual, paraula i música. Perquè, tot i que segurament qualsevol relació entre dos conceptes estereotipats “no té solució” o fins i tot és irreconciliable, “l’intent impossible renovat amb cada amor” és el que fa gran la vida. Amb les infinites preguntes, la curiositat i el desig d’escoltar, i l’acostament amb gestos renovats, es pot anar aprenent a trenar i destrenar amors sense estireganyar-nos tan fort les ànimes.