Ana Blanco: punt final sense comiat
La deriva del periodisme ha portat els presentadors d’informatius a una tendència comunicativa que es caracteritza per tres fets: 1) Una afectació narrativa per demostrar que allò que estan explicant els compungeix, els commou o els indigna, ja sigui a través del to o de l’expressivitat facial. 2) Unes gracietes entre companys com si l’èxit del programa depengués del seu do per l’espectacle. 3) Uns comiats quan marxen de vacances, agafen la baixa, arriba el cap de setmana o no tornen fins al cap de setmana següent com si els espectadors estiguéssim comptant els dies que falten perquè tornin davant de la càmera.
La periodista Ana Blanco, després de trenta-dos anys al capdavant del Telediario, no ha caigut mai en aquestes frivolitats. La trajectòria professional de Blanco es caracteritza per la capacitat de no ser mai ella la notícia ni fer cap relliscada estrepitosa tot i donar sempre la cara. Això és un mèrit i un defecte a la vegada. Se li pot valorar l’aplom i la serenitat en situacions informativament complicades. L’actitud que va mantenir durant els atemptats de l’11-S als Estats Units és digna de manual. Els seus companys de feina, especialment els corresponsals, aprecien la sensació de control que ella els transmet des del plató. I això es fa evident en pantalla: prioritza i s’ajusta a les necessitats del professional que té a la distància i quan improvisa ho fa des del sentit comú i no des de la filigrana televisiva. Ana Blanco és sinònim de seguretat. Manté el control de manera impecable quan hi ha problemes tècnics, imprevistos o errors. D’una manera lacònica i aparentment tranquil·la, es disculpa o se’n distancia per rebaixar la tensió del caos. Per tot plegat s’ajusta a la neutralitat més extrema que, en essència, el periodisme demana (o demanava) als presentadors de notícies de les televisions públiques.
Però aquesta actitud periodística s’ha associat també a la fredor d’un robot, al paradigma del bust parlant, a la informació sense personalitat. Ana Blanco sempre ha sigut una professional de plató i taula. No per manca d’ambició: en una televisió pública amb etapes llegendàries de molta pressió política a la redacció, no deu haver sigut fàcil resistir. Ha sobreviscut als grans moments de manipulació del PSOE i del PP. I això, tot sigui dit, també l’ha portat a empassar-se gripaus i presentar Telediarios que eren impresentables.
La seva discreció espartana és la clau. No ha cridat mai l’atenció. Ni el que ha dit, ni la seva roba, ni el seu pentinat, ni el seu maquillatge. Ha passat trenta-dos anys davant de les càmeres, és una de les grans marques del Telediario i mai ha construït un perfil públic o social aprofitant la popularitat que dona la televisió.
Tant és així que s’ha arribat a l’extrem que Ana Blanco ha posat punt final a les més de tres dècades al Telediario sense acomiadar-se dels espectadors ni agrair-los la confiança. Va marxar de vacances i, en la seva absència, s’ha anunciat el seu final d’etapa. I ha desaparegut. En el cas d’un home, l’ens públic segurament això no ho hauria permès. Se li ha de reconèixer a Ana Blanco, més enllà de la professionalitat, una manca de vanitat insòlita en aquest món de mones.
