Ana Obregón i Miguel Bosé
"Anna, how hard it's to love you / Anna, I'll never forget you..." Això cantava Miguel Bosé fa més de 40 anys. Les meves amigues d'adolescència sospiraven. De la mateixa manera que les productores de Hollywood havien casat efímerament el pobre Rock Hudson amb la seva secretària a la dècada del 1950, les discogràfiques van decidir aparellar Bosé amb Ana García Obregón a final dels anys setanta. Eren altres temps. Quan les coses van començar a canviar socialment, Bosé decidí mostrar-se tal com era, i ben fet que va fer. Fa 40 anys el cantant repetia que pràcticament l'havia criat Picasso, i Obregón reiterava que era biòloga. I 'nar fent, escolti. En els darrers anys, tots dos han protagonitzat episodis controvertits, i les seves respectives carreres professionals han quedat en un segon –o tercer– pla.
No comentarem el cas Obregón en si mateix: ja se n'ha parlat i escrit massa. Ens interessa un altre tema que s'ha volgut evitar de totes passades, i que està relacionat justament amb la comparació que hem fet abans. En efecte, s'ha criticat que aquesta senyora hagi llogat una altra dona per portar un fill al món. D'aquest assumpte en tinc una opinió formada, però ara això és completament accessori. Miguel Bosé va llogar en el seu moment els serveis de dones per poder simular la concepció de fills amb un altre home amb qui va conviure durant un quart de segle. Quatre fills, per ser exactes. Confesso que els assumptes del cor no són el meu fort, però no recordo cap escàndol al respecte. De fet, em vaig assabentar de l'existència d'aquests quatre nens quan Bosé i la seva parella masculina es van separar o divorciar (no ho sé exactament). Per tant, aquí hi ha una qüestió més interessant del que sembla. ¿Com pot ser que a aquesta Ana García Obregón se li hagi dit el nom del porc i dels fills de Bosé –quatre– concebuts exactament per mitjà del mateix mètode no se n'hagi dit ni piu, ni ara ni quan els va tenir?
Anem a pams. És cert que una dona de l'edat d'Ana García Obregón no pot concebre de manera natural. També és biològicament inqüestionable que dos homes no poden procrear entre ells. Dues dones tampoc, per descomptat. Coses dels mamífers, ja ho veuen. Ara sempre surt aquell que diu que són els mascles dels cavallets de mar els qui incuben aquestes bestioles, etc. Tot això està molt bé, però em sembla que les persones no som cavallets de mar, ni cavallets de terra, ni cavallets de fira. També és distorsionador –i profundament irrespectuós cap a les dones– parlar de maternitat o de gestació "subrogada". La gestació no és un acte administratiu, sinó un fet biològic. Es pot subrogar un servei, però la gestació no és cap servei. Quan el verb subrogar i el substantiu persona conflueixen en un context com aquest vol dir que s'acaba de creuar una línia perillosa. Em passen pel cap unes quantes comparacions ben raonables però no les faré: hi ha gent amb la pell molt fina i la cara molt dura.
Més enllà de qüestions concretes de bioètica, crec que comencem a tenir un problema greu amb el binomi natura/artifici: l'hem ubicat en un esquema cada cop més contradictori. D'una banda, hi ha l'apologia incondicional de les coses dites "naturals"; de l'altra, la fascinació per una tecnologia que ens n'allunya en tots els sentits. La zona d'intersecció que dibuixen ambdues esferes és confusa, i en la mesura que mena sense remei cap a un pressentiment de decadència, també resulta incòmoda. A banda de perplexitat, aquest espai de confluència nou, històricament inesperat, estrany, genera també un escepticisme raonable sobre la viabilitat de la mentalitat postmoderna, que és, de fet, el brou espès i greixoset d'on han sorgit tots aquests malentesos.
Com que em faig gran i la meva salut no és bona, de tot plegat provo de fer-ne una lectura positiva. Tot i admetre que en l'inframon de l'anonimat impune i en el d'altres mecanismes de gestió del ressentiment el debat resulta impossible, l'impacte social de la conversa de fons és bo. Si més no, posa en evidència algunes coses. Per exemple, que no és el mateix disposar d'un grup de pressió més o menys estable que no tenir-ne cap. Ha quedat clar que les dones menopàusiques com l'Ana García Obregón no en tenen, mentre que els homes com Miguel Bosé poden fer exactament el mateix que ella quatre cops seguits, quatre, i ningú no els retraurà res. Estic d'acord amb la paraula que va emprar la ministra Irene Montero –"violència"– però em sembla poc seriós no acabar la frase. Qui sembra ideologies obsoletes dels anys setanta recull contradiccions insostenibles del segle XXI.
