Anacoretes del desert

Si Marty, l’escriptor alcohòlic de la pel·lícula de Martin McDonagh, hagués cercat els personatges de Seven Psychopaths en el camp de la política, amb tota tranquil·litat i  sense cap rubor, el primer d’ells hauria pogut esser Núñez Feijóo, l'home atrapat en el seu propi guió. 

A cada relat li correspon un full Excel, i la sinopsi del relat de la dreta espanyola actual  continua essent l’esperpèntic “por el imperio hacia Dios”, en un món on no hi ha ni imperi, ni déu. I, en conseqüència, al seu full Excel no hi ha el sumand de la dreta nacionalista catalana i basca. Aquesta mancança encara es fa més flagrant quan la realitat demostra que el pes electoral de la dreta espanyolista a Catalunya i al País Basc resulta irrellevant. L'empresariat català demana de manera ostensible un acord al voltant de Pedro Sánchez per formar govern com més aviat millor; Artur Mas aconsella a Carles Puigdemont ser "exigent", però "no intransigent", amb el socialista; i Andoni Ortuzar, president de l’Euskadi Buru Batzar, convida el PSOE a oferir un pacte sobre el model territorial per als propers 10 o 20 anys. Per aquí van els trets. 

Efectivament, encara que el 23-J la dreta sumés més vots, només entorn del partit socialista es pot formar un bloc parlamentari coherent i un govern de coalició amb capacitat i estabilitat suficient per governar. I si aquest no és possible, l’alternativa és la repetició d’eleccions. L’experiència de la legislatura anterior avala la fórmula, l’acció governamental passada va ser prou satisfactòria i fructífera per entendre-ho així. Les altres combinacions numèriques possibles, l’actitud del mateix PP les ha fet inviables. Bàsicament (1) per la seva incapacitat per entendre la realitat plurinacional de l’Estat i (2) per una congènita intolerància als moviments socials que el fa refractari a les causes populars. A més, els conservadors han caigut en el parany dels seus aliats ultres i de la dreta mediàtica, que els porta per sendes perilloses. La crueltat històrica de la dreta espanyola és que en la seva fortalesa hi nia la seva debilitat. Li convindria canviar de discurs i d’escrivans. 

Una primera lectura dels passats resultats electorals condueix a un quadre en què s’entreveu la possibilitat d’estroncar la ferida infligida a la constitució territorial espanyola per la sentència del Constitucional de l’any 2010, sobre l'Estatut de Catalunya. Nogensmenys, convé avaluar bé el moment. No és temps per a reformes constitucionals (no hi ha prou majoria parlamentària), ni per a màxims, sinó per redreçar el rumb i estratificar objectius. Ivan Redondo, el que havia estat cap de gabinet i estrateg del president Sánchez, en un article a La Vanguardia parlava d’amnistia (en la fórmula jurídica convenient) i de l’article 92 de la Constitució. Recordem que aquest article és el que parla de la celebració dels referèndums consultius. L’opinió de Redondo simplement ens ve a dir que és el moment de ser perspicaç, generós i visionari, no de remolejar. 

Davant aquesta oportunitat que han engegat els resultats del 23-J, l’argumentari de Núñez Feijóo encara es fa més pobre, es mira el melic i només pensa com salvar la seva pell. Mostra traces d'estadista de baixa estofa, obsessionat en “la llista més votada”,  que porta camí de convertir-se en un “Simó del desert”, enfilat sobre un cim de vots que no li serveixen per governar. El segrestador del CG del Poder Judicial clama per l’estabilitat institucional i predica la lleialtat política després de repetir fins a la sacietat l’eslògan de “govern il·legítim”. Si no el deixa governar, “bloquegen”; i si governen altres, aquests es converteixen en “eventuals combinacions negatives que polaritzen  la societat”. No cal repetir a Núñez Feijóo que el que diu “no és correcte”. Retrat per a una exposició.

El que sí que podria ser un camí correcte per a Núñez Feijóo és l'estratègia dels pactes d'estat que adesiara proposa per agafar certa altura política. Però no per reconèixer un dret inexistent, en un règim parlamentari, a favor de la llista més votada, sinó per altres qüestions més transcendents i profitoses per al conjunt de la gent i el progrés. Per exemple, netejar l'estructura de l'Estat dels paràsits de l'antic règim i enfonsar als femers de la història l'anomenat estat profund. Simplement un exemple, en un tema que resta credibilitat democràtica a l’estat de dret espanyol. Un correligionari conservador, el premier Harold Mcmilland, en certa ocasió, preguntat sobre els resultats electorals, va contestar: “Els esdeveniments, estimat amic, els esdeveniments”.  I els esdeveniments ara diuen que no podrà governar per orbitar per una galàxia que no és real. 

L’argumentari capciós –bloqueig, polarització...– que s’obstina a continuar utilitzant només aspira a continuar alimentant el marc de violència política. En aquest brou de cultiu, i en altres, Núñez Feijóo segurament tingui els dies comptats com a líder polític. Simón, a l’escena final de la pel·lícula de Buñuel, demanava al diable (Silvia Pinal) –que l’havia fet caure en la temptació– el nom d’allò que estava ballant la gent a la discoteca: “Carne radioactiva, el baile final”, li va contestar. No cal posar crèdits a la història. Segurament la solució seria canviar de guionistes que alimenten la caverna.