Analogia ‘in malam partem’ contra Torra?

Professor de Dret penalSi bé es podria trobar una certa similitud entre el fet de faltar a la veritat en un interrogatori policial o en ocasió d'unes diligències d’investigació del Ministeri Fiscal i fer-ho en una declaració testifical prestada davant d'un tribunal, només en aquest darrer cas ens trobam davant d'un delicte de fals testimoniatge, perquè així ho determina l'art. 458 Cp en parlar de 'causa judicial'. Tampoc no podem castigar per un delicte d'abusos sexuals a qui manté relacions sexuals consentides amb un jove que acaba de fer els setze anys, perquè l'art. 183.1 circumscriu el seu l'àmbit d'aplicació al cas de menors d'aquesta edat. Castigar qui declara a comissaria o qui manté relacions consentides amb una persona de més de setze anys, quan es tracta de conductes no incriminades d'acord amb la legislació vigent, en virtut de la semblança que puguin tenir amb altres conductes que sí ho estan, suposaria una vulneració de la prohibició d'analogia en contra del reu.

El principi de legalitat en matèria sancionadora, com a límit a la potestat punitiva de l'estat, no només comporta un manament al legislador perquè observi la predeterminació suficient en la descripció de les conductes delictives contingudes en la llei penal (taxativitat), sinó que també vincula els jutges i magistrats que l'han d'aplicar. De res serviria que el legislador fes el 'màxim esforç possible' perquè quedi preservada la seguretat jurídica, si qui té encomanada la funció de jutjar pogués aplicar la llei penal de manera capritxosa, fent-la extensiva a supòsits que no s'hi comprenen estrictament.

És clar que “el legislador expresa el mensaje normativo con palabras y con palabras es conocido por sus destinatarios” (STC 137/1997). I és cert que amb aquest instrumental, el llenguatge humà, no és possible eliminar del tot un cert grau d'imprecisió, que en resulta consubstancial –per la vaguetat dels termes emprats, per la seva ambigüitat semàntica o pragmàtica o per altres causes d'incertesa–. Per aquest motiu els enunciats normatius poden i han de ser objecte d'interpretació per part de l'òrgan jurisdiccional que se n'ha de servir en la seva resolució. Però no és el mateix una interpretació conforme als mètodes hermenèutics admesos en Dret dirigida a revelar l’àmbit d’aplicació d’una norma, i una aplicació que desbordi fins a tal punt el seu sentit literal possible que acabi suposant la creació d'una norma nova, distinta de l'aprovada pel legislador. Així, és lícit entendre que una xeringa o un desengramponador són 'armes' a l'efecte d'aplicar la modalitat agreujada del robatori amb violència de l'art. 243.3, però no es pot pretendre que ho siguin igualment el braç o la cama del lladre. Interpretar-ho d'aquesta manera no només aniria en perjudici del reu, del seu dret a preveure les conseqüències dels seus actes, sinó que suposaria una inadmissible creació judicial del dret, una subversió de la divisió de poders. Per això, l'analogia en contra del reu, això és, in malam partem, es troba prohibida en l'àmbit del dret sancionador i, per aquesta raó, l'art. 4.1 del Codi penal estableix que “les lleis penals no s'han d'aplicar a casos diferents dels que aquestes comprenguin de manera expressa”.

Tot això treu cap, és clar, perquè el Tribunal Suprem, en una resolució feta pública aquest passat dilluns, ha desestimat el recurs de cassació interposat pel president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, contra la sentència 149/2019, de 19 de desembre, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el condemnava per la comissió d’un delicte de desobediència d’autoritat o funcionari públic a una pena d’inhabilitació especial d’un any i quatre mesos per a l’exercici de càrrecs públics electius i de funcions executives, així com a una pena de multa. Els fets que motivaren la condemna són prou coneguts: en ocasió de la celebració de les eleccions generals de 28 d’abril de l’any passat, la Junta Electoral Central resolgué ordenar al president de la Generalitat la retirada d’estelades, llaços grocs i altres símbols de contingut anàleg, així com de cartells o pancartes, amb imatges o expressions coincidents o semblants, dels edificis públics dependents de l’administració autonòmica; un requeriment reiterat i desatès de manera contumaç, particularment en el cas de la pancarta que penjava del balcó de la façana principal del Palau de la Generalitat (amb l’eslògan de ‘Llibertat presos polítics i exiliats’ i després substituït pel de ‘Llibertat d’opinió i d’expressió’).

Doncs bé, l’art. 410.1 Cp defineix la desobediència com la negativa oberta a complir degudament “les resolucions judicials” o “decisions o ordres d’una autoritat superior”. És clar que la Junta Electoral Central no és un òrgan jurisdiccional (en aquest sentit, no hi hauria hagut cap dubte de la comissió d'un delicte de desobediència si la Junta Electoral hagués instat el compliment de les seves ordres per via judicial i Torra s'hi hagués negat). Però el TSJ de Catalunya i el TS l'han volgut reconèixer com a “autoritat superior”, en l'àmbit electoral, a la Presidència de la Generalitat. Una qualificació incompatible amb la interpretació tradicional de la desobediència, un delicte dels denominats “de funcionaris”, d'acord amb la qual, amb l'objectiu de tutelar el bon funcionament de l'administració pública, s’incrimina la conducta del funcionari indisciplinat que no atén l'ordre del superior jeràrquic. En canvi, en el nostre cas, tractant-se de dues administracions diferents, difícilment es pot parlar d'una relació de jerarquia (semblaria més aviat un cas de manca de col·laboració o denegació d'auxili entre poders públics). De manera que resulta pertinent demanar-se si ens trobam davant d'una aplicació de la llei penal respectuosa amb el principi de legalitat o si, per contra, es tracta d'una analogia prohibida en perjudici del reu. I, enmig de tot, la sensació d’extraordinària desproporció i inoportunitat de la resposta sancionadora: la justícia penal, novament, aquesta vegada a instàncies d’un òrgan administratiu atípic i, en aquest context, de neutralitat dubtosa, irrompent en l’escena política catalana i fent caure un president democràticament elegit per la majoria parlamentària sorgida de les urnes.