Anatomia d’una infàmia

Si s’hagués tractat d’una conspiració, els implicats l’haurien mantinguda no diré en secret, però sí en una certa discreció; per pudor, i per allò que en castellà castís en diuen vergüenza torera. Però no va ser una conspiració, sinó un cop de força, un putsch. Ordit, a més, entre forces ideològicament i políticament contradictòries. De manera que, per justificar-se, havien d’apel·lar a l’èxit obtingut i fins i tot fer-ne ostentació.

Molts barcelonins i altres catalans havien cregut que la batalla municipal d’aquesta passada primavera a Barcelona anava de superilles, i de vies verdes, i de tramvies per la Diagonal, i de carrils bici, i de zones de baixes emissions. Però s’equivocaven, ens equivocàvem. Malgrat el reflux del Procés i la pràctica absència, en el debat preelectoral, de la temàtica independentista (ningú no va prometre fer de la ciutat la capital de la República Catalana, ni res de similar), a la metròpoli que ens governa van creure que era millor no córrer riscos, que ves a saber qui o què s’amagava darrere dels perfils moderats i bonhomiosos de Xavier Trias i Ernest Maragall. Que ni la política de “pacificaciónde los espíritus” aplicada per Pedro Sánchez, ni la repressió identitària que planegen (i ja assagen a les Balears i al País Valencià) el PP i Vox no eren compatibles amb una Barcelona governada pel sobiranisme, encara que fos amb les formes més prudents.

Aleshores les dues sigles beneficiàries i guardianes del règim del 1978 (PSOE i PP) convingueren mobilitzar-se per imposar l’ordre constitucional a Barcelona. Però com que, entre totes dues, no passen del 29% dels vots i els 14 regidors, van haver de recórrer a un soci inversemblant, almenys per al PP: Barcelona en Comú, macerada per vint dies de mal perdre i aterrida per la perspectiva de pèrdua massiva de menjadores municipals. Així, a l’últim minut i embolcallat amb excuses patètiques, es produí el pacte de la vergonya del 17 de juny de 2023; parafrasejant Franklin D. Roosevelt, “un dia que viurà en la infàmia”. I així va quedar entronitzat nou alcalde el senyor Jaume Collboni, àlies el Pakistanès: el refulgent líder que inicià la seva carrera política l’abril de 2014 amb un “procés participatiu de primàries obertes” promogut pel PSC i que “guanyà” gràcies al vot tan entusiasta com misteriós de barcelonins provinents d’aquell país del centre-sud d’Àsia.

Però el més remarcable i interessant de l’episodi han estat les reaccions immediatament posteriors. Mentre els comparses barcelonins de l’operació en reivindicaven contra tota evidència l’autonomia i el caràcter purament local (Salvador Illa, l’esmentat Collboni, el pobre Dani Sirera, que sap que el PPC no ha decidit mai ni el color de la moqueta de la seva seu...) o bé es recloïen en un silenci incòmode (Ada Colau) que no fa cap favor a les possibilitats electorals de Yolanda Díaz a Catalunya el 23-J, eren els protagonistes externs els que treien pit i assenyalaven sense embuts el perquè de tot plegat.

El més matiner fou Manuel Valls, que no deu tenir res més a fer i que vol donar una mica de llustre pòstum a la seva frustrada aventura barcelonina. L’endemà mateix dels fets va escriure un article –que li publicà La Vanguardia del dilluns 19 de juny– on es reivindicava com l’autor intel·lectual de la baixesa moral del 2019 contra Maragall i, per tant, com l’inspirador del remake d’enguany contra Trias. A partir d’aquí, els líders dels partits d’estat ja es van desbocar: sempre un pas endavant, Isabel Díaz Ayuso afirmà que el PP havia “estat a l’altura” perquè “Catalunya és Espanya”. ¡Acabáramos!, que deia aquell. En la mateixa línia el seu presumpte superior, Alberto Núñez Feijóo, concloïa: “Hem actuat amb responsabilitat i és una victòria per als espanyols. Ha guanyat Espanya”. Perquè després els comuns vagin apel·lant a una majoria progressista...

Per la seva banda, el president Pedro Sánchez –més caut perquè, a Catalunya, hi té molts més interessos a preservar– no es privà de sostenir que el cop de mà barceloní havia estat “un gran èxit”, que se sentia “orgullós per la conquesta (sic) de la capital catalana” i que tot això era fruit no pas d’un vergonyant front espanyolista amb el PP, sinó del canvi del clima polític català gràcies a les polítiques del PSOE.

Arran dels esdeveniments que acabo d’analitzar, sembla que en un camp independentista ja prou castigat, ara el desànim es tradueix en l’augment de veus que, de cara al 23-J, propugnen una abstenció militant. Ben al contrari, jo convido a una participació activíssima. I fins i tot m’atreveixo a suggerir un lema, un eslògan que té pedigrí històric (125 anys), que va néixer arran de la destrucció d’un vaixell de guerra i que serví per desfermar un conflicte bèl·lic. Ara no es tracta d’això; tan sols de convertir la indignació en vots.

L’eslògan faria: "Remember June 17, and to hell with Spain".