Aquell amb qui anava a la feina

Imagina que dilluns, quan surts de ca teva per anar a la feina, gires la cantonada i et trobes un company que coneixes de fa temps. Camina al teu costat i, bastant agitat, es queixa de la nova normativa de l'empresa, de com s’han implementat els canvis, que el coordinador no en sap i que això suposa fer més feina, per si no us bastava amb la que teníeu. Abans que tu puguis respondre, ell t’ataca directament: el que no és normal és que tu no diguis res i no posis límits, si segueixes així acabaràs assumint les tasques de tot el departament. Es nota que no tens prou experiència i que estàs insegur, afegeix, perquè mai prens la iniciativa, comets errors de principiant i encara que duguis vuit anys en aquesta empresa no sembles capacitat per assumir la responsabilitat que suposa. De fet, quan la gent se n’adoni, et giraran l’esquena i faràs el ridícul. I no només et passa a la feina perquè amb els teus amics no ets gaire millor, darrerament no els cuides gens i no ets divertit ni interessant i no sé ni per què  encara et conviden a festes i saraus si no aportes res. 

I tu mires el company en silenci i assenteixes amb el cap, esgotat, apàtic, abatut o fins i tot amb ganes de tornar al llit, amagar el cap sota l’ala i plorar. Però no t’ho pots permetre, o fins i tot ni tan sols identificar-ho, perquè t’espera una jornada llarga i intensa i has de dissimular les teves angoixes i pors i inseguretats i evitar que tots els que t’envolten vegin que realment ets un impostor. 

Arribat a aquest punt atura mig minut la lectura. Respira, escolta el teu cos i apunta en un paper: quina emoció sents en aquest moment? Guarda-la a un costat i segueix llegint, si encara et queda un poc d'esma.

Ara imagina que dimarts et tornes a aixecar, tal vegada més desanimat, i quan surts de casa per tornar a la feina, passa per davant el teu company del dia anterior... Però avui, amb més consciència, aconsegueixes esquivar-lo i el deixes passar uns metres endavant. Camines sol quan, dos carrers més enllà, et trobes un altre company amb qui també tens confiança. Et pregunta respectuós si et pot acompanyar en el trajecte i tu, un poc desconfiat, li dius que sí. Ell t’ho agraeix perquè, malgrat que pot anar-hi sol, et confessa que li agrada molt la teva companyia. Aquest company també està preocupat per la feina, i a vegades li costa gestionar els canvis perquè, tot i que sap que són inevitables, sovint comporten inseguretat. Entén que tampoc deu ser fàcil per al vostre coordinador, perquè ha d'organitzar moltes persones i, clar, les coses no són sempre com ell voldria però confia que a poc a poc tot es posarà al seu lloc. El company et proposa un repte per a avui: aprendre alguna cosa, posar nous límits, ser més autèntic, acabar una tasca que sempre postergues. T’explica divertit que ell sempre es posa reptes per motivar-se, però que són objectius petits i lleugers perquè li agrada assaborir l’èxit sense estressar-se. Quedau en silenci i contemplau junts com es desperta la ciutat, curiosa, eclèctica, viva. En arribar a la feina t’atures a la porta, respires, i apuntes en un paper quina emoció sents en aquest moment.

Com canvia l’emoció amb què entres per la porta cada dematí en funció del company que t’acompanya? 

Com podria canviar el dia, la reunió, la resolució d’un problema, l’atenció als teus clients, pacients, alumnes o usuaris?

Per sort o per desgràcia, aquest company sempre hi és, i no només t'acompanya a la feina, també entra amb tu, s’asseu al teu despatx i interfereix en les teves converses i tasques. Dina amb tu, ve al gimnàs, al banc, a la dutxa i es cola dins el teu llit. Aquest company no t'abandona mai. 

Es diu Diàleg Intern i és difícil d’esquivar. 

Ara bé, tu, i només tu, pots decidir amb quin company convius. 

Així que posa un poc d'atenció a la convivència amb tu mateix i decideix com et comuniques:

Adona’t de què explica el teu diàleg interior i com ho fa. Aquest és el procés més complicat, perquè el que ens deim a cau d'orella està molt automatitzat. Escolta què t’estava contant aquest company. Prova de batejar-lo primer (a qui et recorda?) i no t’hi identifiquis, només és un una veu possible i dins teu n’hi ha d’altres. 

Modifica la versió i demana’t disculpes. No es tracta d'explicar-te mentides ni tergiversar la realitat, però pots cercar un relat més funcional i ecològic per a tu, una veu interna que t’ho demanani amb més compassió i amor.  

Accepta. Voldries parlar-te més amablement, donar-te permís, acceptar l’error, la postergació i el dubte. Podries però encara no pots, perquè n’estàs aprenent. I és un procés. Acull, perdona’t i torna-ho a intentar.

Com seria la teva vida si tu et tractassis com la persona que més vols cuidar?

La comunicació, i la vida, comença amb allò que et contes a tu mateix. 

Benvingut a la teva ment: amb qui vols conviure?