Andalusia i les desigualtats persistents
Andalusia afronta diumenge que ve unes eleccions autonòmiques que s’albiren com un punt d’inflexió també per a la política espanyola, ja que la previsible victòria de la dreta i també la previsible entrada de Vox a la Junta poden significar un abans i un després. Tot i això, i més enllà de les repercussions polítiques del 19-J, és pertinent preguntar-se quina és la realitat actual d’Andalusia, després de quatre dècades de democràcia i autogovern, amb 37 anys de govern socialista i 3 de PP i Cs. Evidentment, l’Andalusia actual té poc a veure amb aquell territori endarrerit i sense perspectives que va protagonitzar un autèntic èxode migratori als anys 60 i 70 del segle passat. La renda ha augmentat, les infraestructures s’han modernitzat, hi ha pols d’atracció de talent internacional com Màlaga i òbviament és una potència turística i agroalimentària. Però al costat d’això també cal assenyalar que quatre dècades de solidaritat interterritorial no han servit per corregir el diferencial de renda amb la resta d’Espanya ni tampoc el que és una autèntica xacra: l’atur.
En aquesta edició s’intenta radiografiar aquesta realitat diversa i complexa amb un exercici periodístic per apropar la realitat andalusa actual als lectors a través d’històries humanes, de testimonis molt diversos que ajuden a construir un mosaic. El resultat demostra que si hi ha una constant històrica que caracteritza Andalusia són les fortes desigualtats socials, que no s’han aconseguit reduir i, en alguns llocs concrets com ara Cadis, s’han accentuat els darrers anys. Una ciutat com Sevilla, capital de la província tradicionalment més rica i industrialitzada d’Andalusia, té tres dels quatre barris amb la renda més baixa d’Espanya. La distància que separa el centre de la ciutat, senyorial i turístic, de la de barris com Los Pajaritos no és només geogràfica, sinó que és gairebé com canviar de continent. Les impressionants instal·lacions de l’empresa pública de construcció militar Navantia a Cadis no amaguen tampoc la realitat de barris com el de La Paz, on l’abandonament escolar és més la norma que l’excepció. I al costat d’això, exemples com el del Parc Tecnològic de Màlaga demostren que és possible superar els tòpics i inserir-se plenament en la modernitat i la prosperitat.
El camp andalús també és l’escenari d’aquestes tensions socials que sempre han marcat la història d’Andalusia i explica el que és una de les característiques del seu mercat laboral: la temporalitat i la precarietat (que es repeteixen en el sector turístic). La concentració de la propietat de les terres ha permès una gran tecnificació dels cultius, que cada vegada necessiten menys mà d’obra. El resultat són produccions i beneficis cada cop més alts al costat de pobles rurals que esllangueixen per la manca de feina i que viuen dels subsidis i els plans públics d’ocupació.
Andalusia té unes potencialitats enormes, però encara arrossega carències greus. I només una cosa està clara: no seran les receptes populistes que ofereix l’extrema dreta les que l’ajudaran a tirar endavant.