Andalusia en les guerres culturals
Macarena Olona passeja per un camp d'arbres fruiters amb un vestit negre amb escot paraula d'honor i arracades de perles com si anés a l'òpera. En aquest vídeo de campanya li fa un politicosplaining a un pagès amb barret de palla i acaba acaronant un alvocat. Potser, només potser, no era la millor candidata per a Andalusia, però això no importa perquè Vox ho fia tot a la seva estratègia ultra de mobilitzar emocions. El mateix de sempre però amb algunes propostes vagues i grandiloqüents com “reindustrialitzar Andalusia” o protegir el producte nacional, i altres de màgiques com “rebaixar radicalment impostos” mentre millora els serveis públics.
El programa, a penes deu punts inconnexos, és buit i impracticable. Això sí, recull algunes de les principals qüestions –convertides en guerres culturals– amb què Vox mobilitza el seu electorat: la defensa de la caça i els toros contra “l'ecologisme radical”, “l'expulsió” dels menors no acompanyats i per descomptat la derogació de les lleis “ideològiques” de gènere i memòria històrica. Molt escarafalls en unes eleccions que s'estan llegint com a avantsala de les properes generals.
Utilitzar qüestions identitàries que mouen emocions sol ser útil per mobilitzar un electorat que ja està poc interessat en la política institucional. No es busca posicionar-se sobre com gestionar, sinó generar una coalició de descontents amb l'estat de coses actual, encara que siguin posicions de nínxol –els antifeministes, el toreig, el nacionalisme recalcitrant–. També tradueixen bé les ansietats econòmiques en posicions reaccionàries de por als migrants –als quals es tracta d'associar constantment amb la inseguretat–. “Teniu dret a reclamar: pàtria, terra, llibertat, família, seguretat”, diu Olona. Però ¿els funcionarà aquesta estratègia?
A Andalusia s'enfronten a dos elements. Primer, el fantasma del fracàs de la seva participació en el govern municipal d'El Ejido. Jugar a semblar radical o antisistema i governar no sol conjugar bé. Però, a més, s'oposen a un enemic que ja no és “el sanchisme” o “el comunisme”. El govern del popular Juanma Moreno està sent valorat a esquerra i dreta. Les guerres culturals tenen els seus límits i són útils en determinats contextos, però potser no sempre.
Si Andalusia és el vestíbul de les generals, Moreno té un perfil força semblant a Feijóo, que ja no va d'un costat a l'altre com feia Casado amb la seva estratègia per plantar cara a Vox. La de tots dos és una posició més moderada, que busca esgarrapar vots al PSOE pel centre alhora que es menja Ciutadans, mentre evita entrar en les guerres de valors de Vox. La seva gran contradicció és mantenir aquestes posicions centristes mentre convenç els seus votants que no necessitarà Vox per governar. Però això és poc probable. A Andalusia o a Espanya, un govern PP-Vox ens podria donar una dimensió molt real i material de què significa governar amb l'extrema dreta. Però, compte, per a Vox tampoc serà fàcil convertir les seves guerres culturals en posicions de govern.
