Andalusia i la política que ve

Al llarg de la setmana s’han anat publicant enquestes sobre la propera contesa electoral a Andalusia. La major part coincideixen en identificar diverses tendències: un creixement significatiu del PP, que podria fins i tot arribar a governar en solitari; un PSOE en declivi que perdria per primer cop les eleccions a la carrera per San Telmo; un Vox en ebullició però congelat respecte a les generals, i una esquerra que cedeix espai. Un element central que es desprèn de la demoscòpia és la importància que pot tenir l’abstenció en aquestes eleccions, ja que no es repartiria per igual: el votant de dretes està molt més mobilitzat que el d’esquerres. En aquest sentit, els resultats electorals del 19 de juny podran explicar-se per les derivades internacionals: un context d’incertesa, pors i negativitats en què les opcions conservadores parteixen en millor posició. Però també per les derivades internes, andaluses i espanyoles. Algunes pistes.

Vector PP-Vox.Si es confirmés el resultat que apunten les enquestes, el reforçament del PP podria ser una mala notícia per a Isabel Díaz Ayuso i l’ala més ideologitzada del partit, ara liderat per Núñez Feijóo. L’estil FAES i Miguel Ángel Rodríguez funciona entre fans-militants de dins de la formació i a la Comunitat Autònoma de Madrid. Però és més complicat que proliferi a l’Espanya buidada i en aquella amb tradicions regionalistes i/o amb un electorat conservador. Res que sigui nou, un clàssic en les tensions internes del PP que reapareixen com el Guadiana. A més, semblaria que els quatre anys de govern andalús han tingut dos efectes positius per al seu president: el primer, insistir en un discurs de moderació podria haver ajudat a frenar el creixement de la dreta radical; el segon, una centralitat en la gestió hauria reforçat els nivells d’adhesió ciutadana a la comunitat.

Vector PSOE-A. Les presents eleccions venen a confirmar un procés llarg de pèrdua d’hegemonia del socialisme andalús. Des del meu punt de vista, s’explicaria de la següent manera: durant anys els i les dirigents socialistes de la comunitat autònoma han anat dibuixant i afavorint la creació d’una cultura política de reïficació de l’estat present de les coses (per entendre’ns, la “dreta del PSOE”), la justificació d’una dinàmica de cartelització del partit (confusió entre l’Estat, el govern i el partit derivant fins i tot en casos de profunda i enquistada corrupció) i la construcció d’identitat a partir de l’enfrontament amb les altres (l’Espanya plural com a anatema). En definitiva, s’ha aplanat el camí perquè un govern popular no signifiqui gaires canvis. Què diferenciava el 2018 la proposta de Susana Díaz de la de Moreno Bonilla? És més, l’espantall de “Que ve el PP” ara ja no funciona. Difícilment pot actuar d’aposta mobilitzadora de l’esquerra en aquesta contesa electoral.

Vector esquerra. Les candidatures Per Andalusia i Endavant Andalusia esperen recollir uns resultats modestos, lluny del percentatge de vot de les eleccions del 2015 (14,8% a Podem i 6,86% a IU) però també dels millors moments d’IU (19,14% el 1994). Les baralles internes i el soroll passen factura a qualsevol projecte polític. Massa temps amb unes formacions polítiques abocades a la disputa interior, a les lluites fratricides. Entendre aquestes eleccions com un procés d’acumulació de força davant negociacions de llistes de les properes generals és un mal negoci: perquè no només es tracta de repartir el pastís sinó, i sobretot, de la mida que té. I es va fent petit. A més, cap de les dues candidatures no ha aconseguit sortir del forat de ser “l’esquerra del PSOE” per passar a construir un projecte amb un discurs i un relat propi, amb lideratges i perspectives il·lusionants. Amb una proposta de futur per a Andalusia.

De la mateixa manera que va succeir el 2018, les eleccions andaluses poden dibuixar tendències i, fins i tot, influenciar el cicle electoral que s’obrirà amb les eleccions municipals i autonòmiques de règim comú d’aquí un any. Les pistes que ofereixen les enquestes electorals les tindran en compte els partits a l’hora d’acabar de dibuixar les campanyes electorals per d’aquí dues setmanes malgrat que el marge de maniobra sigui relativament escàs. Ara bé, potser farien bé d’interioritzar també els seus aprenentatges per al mitjà termini, per a la política que ve. Si l’esquerra vol tornar a portar la iniciativa, necessita il·lusió, projecte i valentia. Atrevir-se a canviar el món, i fer-ho més enllà del discurs.