De l’article –traducció pròpia– de Guillem Díaz-Plaja (Manresa, 1909 - Barcelona, 1984) a La Vanguardia (3-V-1950) a propòsit del llibre Santiago Rusiñol vist per la seva filla, escrit per Maria Rusiñol i Denís (Barcelona, 1887-1972). Avui fa cinquanta anys de la mort d’aquesta pintora, poeta, novel·lista, col·laboradora d’Antoni Serra en la decoració de ceràmiques com la de la imatge.
Entre altres publicacions sobre Rusiñol, l’emocionant llibre de records que ara ha publicat la seva filla Maria posa a la pantalla invisible del nostre viure literari la noble, la inconfusible silueta de Santiago Rusiñol. És cert que el seu traç es manté indeleble arreu d’Espanya. I que Granada i Aranjuez senten encara travessar la seva ombra al caure la tarda sobre els seus jardins. I que en aquesta hora morada a la Vall de Sant Daniel, sobre les muralles tres vegades il·lustres de la ciutat de Girona, els pinzells de Déu es fan musicals per assemblar-se a les seves teles... (Recordo, de petit, el meu astorament quasi religiós davant Rusiñol, ja molt vell, en la noble ciutat de pedra. Era l’estampa total de l’Artista: aquella noble prestància que no podia destruir la malforjada vestimenta i aquella ironia en els ulls.) Sí. Aquestes evocacions literàries no creen, sinó que simplement remarquen un record que encara viu en la mitologia popular. Potser perquè –com per als meus ulls infantils– Rusiñol és –per a la gent– el paradigma complet de l’home enamorat de l’Art. Del pur creador de Bellesa. L’acompanyava, altrament, una tan rica qualitat humana! El llibre de Maria Rusiñol és, en aquest sentit, alliçonador. Quanta bondat i elegància en el gest vital d’aquest artista que mai no oblidava que era un home! Jo voldria dir que tant el comentari llibresc com l’evocació popular recolzen massa en l’anècdota i el detall. Falta –aquesta és la veritat i aquest el deute que tenim amb ell– un llibre que estudiï la dimensió més ambiciosa i transcendent de la seva obra. Pensem, per exemple, en les moltes coses que aquest llibre podria destacar, sols en un aspecte de la seva producció: el literari. Quina és l’aportació capital de Santiago Rusiñol a les lletres? Em sembla innecessari assenyalar fins a quin punt hi ha en tot l’art –plàstic o verbal– de Rusiñol una rel lírica. Rusiñol és, fonamentalment, un neoromàntic. A més, la vena emotiva és perceptible en totes les seves produccions. Ara bé: cap al 1890 l’actitud lírica no era pas fàcil. No tan sols perquè Santiago Rusiñol se sentís personalment pres en l’ambient de la petita oficina comercial del seu avi, pauta de la immortal caricatura d’“el senyor Esteve”; és que els temps eren en ple fervor pel trepidar de la indústria i l’energia. El monument d’aquest fervor va ser la Torre Eiffel. I l’heroi dels nous temps, l’enginyer, l’heroi “simpàtic” de les novel·les de Galdós. Lògicament, l’art i les lletres estaven al servei de la realitat circumdant. La seva fórmula estètica va ser el naturalisme. El seu descobriment, la fotografia. Calia, doncs, trencar alhora amb la tradició familiar i amb l’ambient de l’entorn. Només quedava l’evasió cap a la poesia. El 1894 en ocasió de la III Festa Modernista del Cau Ferrat a Sitges, Santiago Rusiñol llença el colpidor manifest de la seva estètica. En el discurs que pronuncia en aquesta avinentesa escomet contra l’art mecànic i la mentalitat materialista. [...]