Anestèsia general
La qüestió del consum de psicofàrmacs, particularment entre adolescents i joves, està esdevenint preocupant. Així ho estableixen els darrers estudis, dels quals s’ha fet ressò l’ARA, que assenyalen que “l'any 2023, l'últim amb dades governamentals definitives, més d'1,2 milions de catalans van rebre almenys una dispensació d'antidepressius”. Les prescripcions entre els menors de quinze anys i des del 2020 s’han més que triplicat. La notícia també diu que aquests medicaments, “grosso modo, anestesien les emocions”.
A la universitat ens arriben estudiants que fa anys que prenen medicació derivada d’una varietat de trastorns mentals com la hiperactivitat amb dèficit d’atenció, pels quals s’han començat a medicar des de l’escola primària o l’institut. Alguns decideixen animar-se i provar fortuna deixant-los de prendre, a veure què passa. En general, el consum és selectiu: es manté en època d’exàmens o quan van a classe, durant el curs acadèmic. A partir de secundària, i en els darrers anys, la medicació per depressió ha començat a notar-se també.
A les vuit del matí, una colla d’estudiants medicats no tenen esma d’aixecar-se per anar a classe. El cos no els porta. L’absentisme és elevat. Aquests joves refereixen que no poden dormir a les nits com a efecte secundari d’aquests medicaments, o bé que els produeixen una gran somnolència. Si els acompanyen amb el cotxe fins a l’entrada de l’edifici, encara poden arribar a l’aula, per després adormir-se de seguida. Plegats sobre la cadira, es fa difícil que puguin escoltar o participar de la dinàmica docent. Però encara hi ha una altra conseqüència d’aquest estat de coses. Quan estan desperts, és com si no hi fossin. En lloc de l’absentisme, sorgeix una modalitat d’absència existencial. Estiren les cames, acoten el cap. Però on són? Què pensen? Diuen que “tenen” hiperactivitat o manca d’atenció, o depressió, però amb aquesta afirmació no n’hi ha prou, no els veiem bé. Els fàrmacs els emplacen en un lloc que no és el seu. Hi són sense ser-hi. Com quan et diuen que et faran una anestèsia general, que vol dir que no notaràs res de res. La impressió en el tracte amb aquests nois i noies és justament aquesta: no noten res. Són dalt d’un balcó i miren baix com passa la gent, però com sortir a caminar amb els altres? Aquesta sensació en el diàleg amb ells és angoixant. Voldríem activar-los, però sense atènyer-los, des de la seva pròpia i personal invisibilitat, què podem fer? Una cosa és el diagnòstic, la categoria classificatòria. Però una altra de molt diferent és com viure l’experiència del trastorn. La medicació és una via possible en casos difícils. Tanmateix, la pregunta per a la persona ha d’anar més enllà del psicofàrmac: hi ha algú per aquí rondant? Si el fàrmac elimina aquesta possibilitat, llavors l’anestèsia general afecta a tothom, els qui es mediquen i també els qui no. L’epidèmia social de la medicalització fa que ningú noti res, ni tan sols la vida com passa.
