Los Angeles: la ciutat dels desastres

Dimarts, quan una sèrie d'incendis forestals devastadors van començar a arrasar el sud de Califòrnia, em vaig trobar tenint una reacció poc probable: el desig de ser-hi. No dic això com a addicte a l'adrenalina ni com a piròman, sinó com algú que volia tornar a casa.

Visc a Los Angeles des del 1991, quan m'hi vaig mudar des de Nova York. La meva dona i jo vam criar la nostra família a Los Angeles, i al juny el meu pare va entrar a viure en una residència assistida a Pasadena, no gaire lluny del que ara és la zona d'evacuació d'incendis d'Eaton. Dimarts al vespre vaig parlar amb ell per telèfon des de Manhattan, on he estat aquesta setmana. Estava espantat i el governava la incertesa.

Aquest és el primer daltabaix del meu pare com a resident a Califòrnia, i té raó de tenir por. L'estat té una llarga història d'incendis forestals, però la velocitat de propagació, la mida i el cost d'aquests incendis han crescut exponencialment en els darrers anys, en gran part a causa del canvi climàtic, amb resultats especialment devastadors a les zones on el terreny no urbanitzat està a tocar d'habitatges i altres estructures.

El gener és una època inusual per als incendis forestals a Califòrnia. Però l'hivern humit de l'any passat va fer que creixessin més les plantes, i a això ha seguit un estiu amb temperatures rècord, un període sec de tardor i hivern probablement relacionat amb oceans més càlids i ara vents extrems amb ràfegues que van assolir entre 130 i 160 quilòmetres per hora en algunes zones dimecres.

Així, l'herba seca ha cremat a Altadena i Pacific Palisades, i al llarg de la Pacific Coast Highway, on s'han destruït diversos llocs d'interès de Malibú, inclòs el Reel Inn, un popular restaurant de marisc.

Els incendis forestals devastadors i tota mena de desastres fa temps que formen part del llenguatge vernacle al sud de Califòrnia. És impossible viure-hi sense ser conscients de les immenses forces, incendiàries o no, que continuen configurant el paisatge, que fan del lloc el que és.

La infame cultura de la reinvenció de la ciutat és una conseqüència directa, diria, de les reinvencions del paisatge. Los Angeles pot tenir fama de ser superficial, però de fet és un territori que, en qualsevol moment, pot canviar (o fins i tot acabar) la teva vida. La considero la ciutat més primària en la qual he viscut mai.

Conec més d'una família que ho ha perdut tot aquesta setmana: casa, cotxes, fotos, documents, efectes personals. Conec més d'una família que haurà de començar de zero. N'hi ha prou per trencar-te el cor, amb tota aquesta pèrdua, tan ràpida i irrevocable.

I, tanmateix, si alguns estan temptats de preguntar-se per què la gent es queda a Los Angeles després d'aquests trasbalsos, és perquè no entenen de què va la cosa. L'any 1989, l'escriptora Joan Didion va desestimar la idea que els angelins d'alguna manera es neguen a si mateixos la idea que conviuen amb incendis forestals insistint a The New Yorker que "Negació és una paraula que forma parta d'una narrativa completament diferent".

El que volia dir Didion és que no es tracta de negació,sinó de determinació, o encara més, de voluntat. Aquesta voluntat és la que defineix Los Angeles com a ciutat i el sud de Califòrnia com a regió. Es podria dir el mateix de tot l'estat. La voluntat de persistir, de seguir avançant cap a un futur incert, en un entorn físic que, del no-res, pot arribar a ser catastròficament dur.

Molts dels californians dels que conec que han nascut en aquest estat ho tenen molt clar. Pel que fa a mi, va ser una de les primeres i més importants lliçons que vaig haver d'aprendre. Ho vaig descobrir investigant per a un llibre sobre terratrèmols que estava escrivint, en part, per alleujar la meva por. En aquell moment, tenia la sensació que, amb prou informació, podria domar el meu neguit per la fràgil geologia de l'estat. El que vaig descobrir, però, va ser el contrari: que viure a Califòrnia significava entendre que el desastre podia colpejar-te en qualsevol moment, és a dir, que no hi ha res amb què puguem comptar, res que garanteixi que estem segurs.

L'única solució és avaluar els teus riscos i seguir vivint. Això és el que el sud de Califòrnia ensenya a tothom. No es tracta de pensar que viure enmig d'aquesta bellesa té contrapartides. No, és més una acceptació: abraçar de tot allò que no podem i mai sabrem.

Per a mi, aquesta dinàmica és essencial per connectar-nos amb el lloc, amb el paisatge; és un gresol en el qual es forja la pertinença. Em vaig convertir en angelí arran del terratrèmol de Northridge i els trasbalsos de principis dels anys noranta: els disturbis de Rodney King, els incendis forestals de Malibu de 1993. Llavors vaig començar a entendre per què és interessant viure-hi. Aquests esdeveniments ressonen com un conjunt de punts d'inflexió compartits, que m'uneixen amb els meus compatriotes del sud de Califòrnia i, com ha de ser, amb la regió mateixa.

També recordo la nit d'estiu del 2013, quan la meva dona i jo vam conduir dues hores de Los Angeles a Hemet per recollir la nostra filla de 14 anys, que havia estat evacuada d'un campament a causa d'un incendi forestal fora de control. Vaig sentir una trista satisfacció aquell vespre mentre ens dirigíem cap a l'est; la nostra missió era necessària.

Més aviat que tard, espero que tot això s'acabi. Més aviat que tard, tornaré a casa. Mentrestant, em fa mal no ser-hi.

Copyright The New York Times