Ni angelets ni poliglots

A. Machín es lamentava que en l’imaginari del pintor no hi hagués angelets com ell, negres. De fet, en la tradició pictòrica de l’artista els qui s’hi assemblen —llevat del rei Baltasar i els seus criats— només hi apareixen fent el paper d’ànimes damnades.

L’aparença externa ens predisposa a atribuir característiques que poden estar ben lluny de la realitat. Reaccionam, i és lògic, però amb excés, a partir de prejudicis.

Són conegudes les anècdotes atribuïdes a Guillem d’Efak i a altres com ell en què, per l’aspecte físic, hi havia interlocutors d’expressió habitual catalana que els passaven al castellà i, de vegades, s’hi mantenien tot i ells parlar-los català. El prejudici té més força que l’evidència, sovint.

Si això passava era per la subordinació en què han col·locat la llengua catalana durant tant de temps. En la representació mental de molts de parlants ha arrelat el prejudici que el català només és propi dels locals. És a dir, uns locals que es caracteritzen per tenir un determinat perfil exterior. Aquest, però, és un prejudici encara ben viu. Per això en adreçar-nos a una persona negra o de trets orientals, o si per la manera de vestir sembla nord-africana o és rossa i d’ulls blaus... li parlam en castellà.

Na G., una cuidadora de persones velles, que entén perfectament el català però que li costa parlar-lo, es lamentava de la dificultat de practicar-lo perquè la gent, en veure-la amb aquell aspecte d’hispana, li parla només en castellà. I aquest és un cas dels molts que ocorren sempre seguit. Un canadenc que residia a Mallorca i havia après català també es queixava que la gent li parlàs en castellà pel seu aspecte de guiri; ell deia que ho percebia com si no el volguessin deixar entrar dins el "club privat" dels mallorquins, com un acte de distanciament.

Si, anys enrere, era freqüent que les esparses persones que no responien a l’estereotip de catalanoparlant no ho fossin, avui no és així. Els nostres carrers estan plens de persones de característiques físiques molt diferents, moltes ja socialitzades, criades o nascudes aquí. Però, en interactuar amb elles, el comportament lingüístic segueix obeint als tics propis de la subordinació i l’excepcionalitat. Hi ha molta de gent de fora que ha après català, ja sigui perquè ha estat escolaritzada aquí, ha fet cursos per a adults o el seu entorn li ho ha facilitat. Si, per l’aspecte, ens hi adreçam en castellà els deim que no calia l’esforç d’aprendre’n, que tanmateix no en feim cas. Si a Madrid una persona no té el castellà com a llengua primera (L1) l’aprendrà necessàriament, no arran d’una tria. Una persona que, en un territori de parla catalana, no té el català com a L1 i l’aprèn sense estar-hi obligat és perquè ho tria; mostra sens dubte la seva voluntat d’integració. Posem-hi un pont i no barreres.

No fa gaire, en una botiga d’un poble, acompanyada de sa filla, va entrar una dona amb el mocador islàmic. La nina, de devers vuit anys, va demanar el que volien en un mallorquí perfecte; la dependenta, parlant habitual de català, li va contestar en castellà: el prejudici, un altre cop, guanyà als fets. 

En el cas d’infants i joves menys justificació té que els girem la llengua. Molt majoritàriament, han estat escolaritzats a centres illencs i, per tant, han estudiat en català i en tenen prou coneixements perquè no els sigui un entrebanc comunicar-s’hi, si no és per la manca de costum de fer-ho fora del recinte escolar.

Però és que, d’aquests joves amb aspecte 'extern', n’hi ha que han nascut aquí i que tenen el català com una de les seves L1 o com a única L1. Es tracta, d’una banda, dels infants amb un progenitor estranger o tots dos, que tenen com a llengua familiar una llengua estrangera (o una d’estrangera i el català) i l’entorn els ha socialitzat en català; per tant, el castellà poden haver-lo après més tard com a L2. I, d’altra banda, encara hi ha els infants adoptats amb trets físics forans, que tenen el català com a L1 i que veuen que, pel seu físic, els desconeguts no s’hi adrecen en català, que els 'expulsen' de la col·lectivitat a què pertanyen.

No es tracta d’inculpar-nos, la repressió constant al llarg de diverses generacions provoca aquests despropòsits; però sí que som responsables de no evitar-los quan en som conscients.

Per adreçar-nos a qualcú en català no cal que siguem a un poble i que l’interlocutor sigui blanc, adult i sense aspecte d’estranger. N’hi ha molts amb qui, sense respondre a aquest estereotip,  ens hi podem comunicar en català i que, a més, ho agraeixen.

Altrament no els deim que són dolents, com s’infereix de les pintures sacres del pintor machinià, però sí que els deim que els veim incapaços de tenir el català com a L1 o de ser poliglots, quan n’hi ha que ho són més que nosaltres.