Angles morts
Vàrem acabar allà quasi per casualitat. Passejant sense un rumb gaire precís.
Juraria que la idea era simplement fugir del centre, caminar en direcció a l'extraradi de Palma, fer un vermut en algun lloc tranquil, però sense una destinació clara. I vàrem acabar allà, fent voltes pels passatges interiors de Son Oliva, que a mi sempre m'han agradat molt i em fan pensar en Walter Benjamin, perquè, clar, Son Oliva no és París, però allò són passatges i la seva existència m'intriga igualment i em sembla tan significativa, tan reveladora, com la d'aquells.
De fet, el barri està ple d'aquesta mena de passadissos entre edificis –alguns d’ells amb nom de carrer i tot–, com el que uneix el parc darrere la benzinera BP, que oculta un racó inesperadament pacífic, un d'aquells accidents de Palma que només trobes a peu i per casualitat, amb l'avinguda de Tomàs de Villanueva Cortés.
A l'altre costat, creuant, hi ha els blocs d'edificis que constitueixen el cor del barri i que formen una microciutat que sempre m'ha atret especialment. Per moltes raons: perquè la zona interior, amb passejos, parc, camp de futbol, comerços de proximitat, bars i fins i tot una escoleta infantil ara abandonada, em fa pensar en certa ingenuïtat urbanística que tenc associada als habitatges sindicals del franquisme: l'esquema d'una vida veïnal quasi utòpica que potser mai va existir o que s'ha anat degradant amb els anys, però que en qualsevol cas ha estat derrotat.
També, potser, perquè l'església, la Parròquia de la Sagrada Família, obra de Francesc d'Oleza, contrasta radicalment amb l'altra Sagrada Família. On la segona és grandiloqüent i està vertiginosament carregada de detalls i punyetes, la primera és humil i amb un punt brutalista, quasi indistingible de l'entrada d'un pàrquing subterrani, una idea que pens que té més a veure amb la religió que no pas l'anestesiant i delirant horror vacui de Gaudí (que, ara que ho pens, també).
En tot cas, el més estrany, per a qualsevol ciutadà, és la pau.
És en racons com aquest on, a Palma, s'ha refugiat la vida. Vull dir, la vida a un ritme assumible, sense que caminar sigui exposar-se a l'agressió constant, a l'assalt de la vulgaritat; on poder estar en el carrer sense necessàriament participar, on descansar un poc i fugir de la trepidació i la violència transaccional del centre, els taps de turistes, la sobrecàrrega de carn humana desplaçant-se bovinament de franquícia en franquícia, gelato en mà.
Vàrem fer el nostre vermut. Vàrem llegir el diari a la terrassa d'un bar. Vàrem robar esqueixos (tenc certs tics un poc 12 Monkeys) de plantes que han aferrat. Vàrem presenciar, amb certa incredulitat i enveja, la vida a Son Oliva, reserva de la Palmasfera. Hi podríem afegir algunes zones de Son Gotleu, la Soledat, es Fortí, Pere Garau i altres angles morts de la perifèria de Palma, on encara és imaginable dur una vida amb un poc de dignitat. Això és el que ens queda als que som d'aquí: insistir a existir, malgrat tot, a les esquerdes del paradís. Millor així. Millor no ser vists.