Anomalies

PalmaAllò que ens situa entre els déus i les bèsties és la comunitat. Aristòtil defensa que l’essència dels éssers humans és la vida en comú. Montaigne, si imaginam una conversa que creua els segles, està d’acord amb el pensament aristotèlic i afegeix que “a res sembla haver-nos encaminat més la natura que a la convivència”. No podem viure sense els altres, som zoon politikón. La natura no fa res en va, i als humans ens ha regalat la paraula, el logos, per poder tenir un món compartit, per poder dir-nos l’amor i clamar contra la injustícia. Per poder conversar sobre l’intolerable i teixir l’esperança, fràgil però perseverant, de viure junts.

Segons Aristòtil, els bons legisladors, els que disposen la convivència, s’han preocupat més de l’amistat que de la justícia, perquè si els ciutadans són amics no els cal la justícia. L’amistat evita la discòrdia i promou una igualtat combativa. Per continuar teixint una conversa mil·lenària entre Aristòtil i Montaigne, segons aquest darrer, lluny dels vincles biològics o amorosos, l’amistat, lliure de qualsevol avantatge utilitarista, esdevé l’expressió més gran de gratuïtat. I potser no hi ha manera justa de conviure que no passi per la generositat i per la força dels vincles desinteressats. Així doncs, l’amistat és un afecte revolucionari, perquè tenir cura dels altres sense voler res a canvi, enmig d’aquest desert d’indiferència que és el nostre present, és una transgressió capaç de salvar-nos.

L’amistat està més enllà del plaer compartit, més enllà del profit o de l’interès de qualsevol mena. Ser amics és exercir una llibertat radical per crear lligams íntims, vincles ferotges. L’amistat ens regala una manera molt concreta de mirar el món i els altres, que ens permet una comprensió fonda, una complicitat que ens deixa estimar les diferències, una claredat que ens mostra la bellesa de la qual som capaços quan ens cuidam i ens deixam ser, plenament, sense pors. Montaigne es lamenta de la mort del seu amic de l’ànima, La Boétie, dient que perd així el testimoni de la seva vida. Ha quedat orfe de la mirada de l’amic i tem viure a partir d’“ara” amb més negligència, perquè quan ens posam sota la mirada dels amics esdevenim millors del que som, tenim cura de la vida.

Ara bé, les forces que ens lliguen als nostres amics són un misteri insondable. Si pens en les llargues cadenes de casualitats que m’han portat fins als meus amics, una certesa em fa estremir: hauria estat molt fàcil no coincidir, el món seria ara més trist i ni tan sols ho sabríem. Montaigne recull aquest enigma d’una manera preciosa, intentant explicar l’amistat profunda que el lligava a Étienne de la Boétie: “En l’amistat de què jo parl es mesclen l’una amb l’altra les dues ànimes i s’hi confonen, amb una mescla tan general, que esborren i ja no poden retrobar la costura que les ha unides. Si se’m força a dir perquè l’estimava, sent que això no es pot expressar sinó contestant: perquè era ell, perquè era jo. Més enllà de tot raonament”.

Nietzsche, a les pàgines de La gaia ciència, ens parla de l’amistat com una anomalia que hem de celebrar, fins i tot quan per alguna raó se’ns ha fet llunyana o ha desaparegut. Fa servir la imatge d’uns vaixells que guiats per les estrelles han fondejat per un temps l’un al costat de l’altre, i malgrat després se separin, empesos a rutes i mars diferents, tindran sempre motius per estimar el fondeig, per fer-ne memòria. Amistat d’estrelles.

Per ventura el mes de desembre, quan començam a pensar en clausures i preparam l’ànima per desitjar virtuts i miracles nous per a l’any que encetarem, és un moment propici per meravellar-nos de les amistats que ens fan la vida més vivible, de la generositat de les seves mirades, dels llenguatges secrets que hem inventat per fer-nos més dolça la petjada de tots els dies, de les converses que ens alimenten i ens consolen cada fragilitat i cada desmesura.

És un bon moment per meravellar-nos del miracle de ser amics, i si volem fer espai al desig, desitgem que durin els nostres vincles tant com ens hagi de durar la vida. Desitgem tenir el temps i les paraules per celebrar l’anomalia.