Anticonstitucionalistes o inadaptats?

LingüistaEn qüestió d’unes setmanes han aparegut diferents notícies relacionades amb l’escola que han generat polèmica. No són notícia, emperò, perquè la societat tengui gaire interès per l’educació —com demostra la manca de respecte que hi ha cap als docents, per exemple—, sinó perquè apareix el tema de sempre: la llengua, usada com a arma política. Així, el que més preocupa alguns sectors de la societat és que la llei Celaá hagi eliminat el caràcter vehicular del castellà i que l’avantprojecte de la llei balear d’educació garanteixi que la meitat de les classes sigui en català.

Efectivament, amb la nova llei d’educació del govern espanyol el castellà ja no és “llengua vehicular”, com no ho era en les anteriors lleis educatives. Aquest canvi, que ha generat la hiperventilació dels denominats constitucionalistes, simplement recupera la tradició legislativa en matèria educativa, car l’única llei que parlava de la vehicularitat del castellà fou la llei Wert, pensada per a “espanyolitzar els alumnes catalans”, com va dir l’aleshores ministre. Tanmateix, la competència en matèria educativa és una competència compartida entre l’Administració estatal i l’autonòmica, per tant, no té cap sentit que la legislació estatal decideixi quina llengua prioritza. Al cap i a la fi, l’ensenyament en i del castellà és garantit en ser llengua oficial.

Paral·lelament, quan el conseller d’Educació va anunciar que la nova llei balear en matèria educativa garantiria la meitat d’hores d’ensenyament en català, tampoc no va informar de cap novetat: l’avantprojecte de llei simplement inclou el que ja recull el Decret de mínims —que, com el seu nom indica, no va més enllà del mínim exigible. Tot i així, els constitucionalistes, novament, han aprofitat l’avinentesa per a criticar la suposada immersió lingüística, un concepte que probablement no saben ben bé què vol dir. L’objectiu, en tots dos casos, es limita a atacar frontalment la llengua pròpia, el català, perquè tot i ser constitucionalistes, tan sols ho són quan els convé de ser-ho.

De fet, la Constitució espanyola no diu res de l’idioma de l’escola ni tampoc de la presència que ha de tenir una llengua en cap àmbit concret. Sí que diu, emperò, que “les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts”, a més del castellà, s’entén. Per tant, els que defensen la llengua castellana pel seu orgull espanyol haurien de saber que el català, el gallec o el basc són llengües tan espanyoles com el castellà, tot i ser sistemàticament maltractades no només per la legislació, sinó també pels tribunals, que han fet una lectura restrictiva de l’article tres de la Constitució. Un article que reconeix les diferents llengües de l’Estat com “un patrimoni cultural objecte d’especial respecte i protecció”, contràriament al que actualment practica l’Estat.

El problema de fons no és que la llei Celaá hagi recuperat la tradició legisladora anterior ni que l’avantprojecte de llei d’educació de les Balears incorpori els postulats del Decret de mínims —sense especificar, tampoc, si la inspecció educativa sancionarà els incompliments sistemàtics que existeixen i que han denunciat diferents sindicats. El problema és que els suposats constitucionalistes o patriotes, en el seu afany per atacar la diversitat cultural i lingüística, no volen que siguem qui som. No volen que siguem mallorquins, gallecs o bascs, sinó que Espanya sigui una massa homogènia: monocultural i monolingüe.

Són aquests constitucionalistes els qui exigeixen el bilingüisme a Mallorca —un bilingüisme que només afecta els catalanoparlants, però mai els castellanoparlants, que no canvien mai la seva llengua—, però al País Valencià el neguen perquè consideren que és una imposició, com la que exerceix l’estat espanyol amb les diferents normes que obliguen a usar el castellà. Són els mateixos que critiquen els nouvenguts perquè no adopten els costums i les tradicions nostrades, quan ells no són capaços de respectar la llengua i la cultura de les nostres illes, simplement perquè, segons ells, això és Espanya. Són els que ignoren que, tot i la mal anomenada immersió lingüística, els alumnes illencs tenen una competència major en llengua castellana que no de català, tot i que la llei diu que haurien de tenir el mateix nivell.

Si això ha de ser Espanya, per tant, un país monocultural, monolingüe i que exclou tots els qui tenim una llengua diferent de la castellana, no els hauria de sobtar que alguns ciutadans vulguin fugir d’aquest ordre empobrit i jacobí. Almenys, però, que no es facin dir constitucionalistes, ni tan sols espanyolistes, sinó castellanistes i prou. Malauradament, tampoc no podem esperar gaire cosa d’aquests inadaptats.