L’Artigues ‘homo politicus’

PeriodistaAntoni Artigues (1950-2018) va ser, possiblement, la màquina nacionalitzadora - que, en països sense estat com el nostre, sol voler dir democratitzadora i transformadora- més rellevant que hi ha hagut a la UIB. La universitat del canvi de segle, de fet, la del postnadalisme i el final de l’hegemonia de l’Associació d’Universitaris de les Illes Balears -AUIB-, sense Artigues i sense els estudiants indepedentistes del BEI i la CEPC hauria estat culturalment eixorca. Aprofundir en aquesta idea és bo. Anys després, amb el bauzanisme i la voràgine del procés a sobre, vaig veure dessuadores verdes en gent que el mirava de manera estranya, a n’Artigues, pels passadissos de l’entranyable edifici Ramon Llull. I suposo que a ell, que era de sumar, ja li va anar bé. Quedi dit.

La tasca artiguiana a Magisteri Teatre i a Mag Poesia del 1993 a 2017 ha estat ingent i política. Milers de joves, molts d’ells no catalanoparlants, entraren, gràcies a ell, de ple a la universalitat de la tradició poètica catalana. He conegut persones del tot allunyades, per entorn social i personal, del mallorquinisme, que no han oblidat mai la marca que els deixaren els muntatges poeticoteatrals d’Artigues, una marca que els ha fet decantar-se, en ocasions clau - quan calia sortir al carrer, quan calia votar, quan calia protestar- per la defensa del país en clau progressista. De l’Artigues homo poeticus els seus deixebles en poden parlar amb un coneixement molt superior que el meu. Em correspon, crec, com a ciutadà que el va tractar poc però que se’l va estimar, vindicar l’Artigues homo politicus. Aquests dies, el llibertari palmesà Emilià Páez deia que sempre que dialogaren Artigues va manifestar-se com a anarquista. Possiblement ho era, en el sentit que era defensor acèrrim de la cultura lliure i de la llibertat d’expressió. Aprengué anglès per llegir Chomsky.

Va fer, sense descans, pedagogia -una disciplina acadèmica en la qual era llicenciat però de què va malparlar tota la vida- dels Països Catalans. I s’ho aplicà. Com solem fer els illencs. Estic completament segur que a cap facultat de Filologia o de Magisteri de Catalunya i, per descomptat, del País Valencià, el marc de treball dels Països Catalans ha estat viscut, gaudit, amb tanta naturalitat com a les aules de la UIB. Artigues i el seu esperit dinamitzador en tenen gairebé tota la culpa. Recordo grans homenatges a Maria Mercè Marçal, a Ovidi Montllor -pels deu anys de la seva mort-, a Manuel de Pedrolo i a Palau i Fabre. Va combatre el neoliberalisme a la UIB. El 1998, quan s’instal·là el poema corpori Moscafera, de Joan Brossa, als jardins del rectorat de Son Lledó, exclamà: “És clar, les mosques van a la merda!”. M’ho recorda el sindicalista Pere Bueno. Com tots els estudiosos seriosos de la cultura popular, coneixia prou bé Antonio Gramsci. La feina que va fer fou gramsciana, sens dubte. Algú haurà de narrar el relat èpic de com va ressuscitar les xeremies. Des del coma profund fins a l’esplendor que viu ara el sac de gemecs català de Mallorca.

La frase “em cago en el PSOE i el PP”, del dia que l’OCB li lliurà el Premi Emili Darder, és tota una declaració d’intencions. Ahir consultava papers i vaig veure que ajudà el PSM, en els anys més durs. Escrivia a Mallorca Socialista. Després va simpatitzar amb ERC i hi va participar, ja des del moment que el seu estimat Balutxo i altres s’embarcaren en l’aventura del partit de Companys, Barrera i Xurí. Imagino que devia sentir que els de la CUP eren els seus. Un dels darrers cops que hi vaig coincidir fou tot sopant d’uns llonguets al Lórien, el dia que l’escriptor lluminós Paco Esteve em va fer l’honor de deixar-me presentar la seva novel·la darrera a Quart Creixent. Sento no haver-hi parlat més. Sento no haver-li donat les gràcies. Ens queda un llegat. Ens queda el web de Mag Poesia, que diuen que Elena Vera i Glòria Julià faran marxar. Tanta sort d’elles. Llavors d’Artigues.