Quan falles el més fàcil
La nord-americana Mikaela Shiffrin, una de les millors esquiadores de tots els temps, dues medalles d’or olímpiques, 47 victòries a la Copa del Món, ha quedat fora de dues proves dels Jocs de Pequín en només dos dies, quan feia no res que havia començat els descensos, després de cometre errors inesperats en una esportista de la seva categoria. Quan li van preguntar si havia estat a causa de la pressió va dir que no, que havia passat temporades pitjors, "però ara no sé què està passant, perquè no he estat mai en aquesta situació".
Segur que no ha estat mai en aquesta situació, perquè mai no hi estem, i fins i tot les persones no som mai les mateixes. Fins i tot l’experiència d’haver guanyat prèviament es pot convertir en obligació de guanyar i, de fet, i per paradoxal que pugui semblar, l’edat i l’experiència et donen seguretat però, alhora, t’obren la porta a noves inseguretats o dubtes que no tenies quan eres més jove i tot sortia, aparentment, sense haver d'encaparrar-s'hi gaire.
Shiffrin es va quedar asseguda sobre la neu, es va treure els esquís, va acotar el cap i es va posar a plorar, amb un desconsol més de desorientació que de ràbia. Tothom que ha tingut responsabilitats coneix aquesta sensació: ¿com és possible haver fallat el més fàcil, havent fet abans el més difícil? De la seguretat a l'excés de confiança hi ha un pas. ¿Quantes vegades no estem tan segurs del que estem fent que el cap ja està pensant en el següent pas i és precisament aleshores ens equivoquem? Si això ens passa quan no ens mira ningú, què no deu poder passar pel cap d’una esportista el dia que s’ho juga tot?
