L’any que tot ha canviat a Alemanya

L’hivern ja ha arribat i Alemanya està preparada. Malgrat que temia haver de recórrer al racionament energètic, el govern ha aconseguit omplir els embassaments: les vacances de Nadal, ara en el punt àlgid, són com sempre. A les oficines i als pisos la temperatura és una mica més baixa, però els mercats nadalencs –que desprenen la seva aroma habitual i tranquil·litzadora de canyella i greix per fregir– i els carrers de la ciutat estan molt il·luminats.

No les teníem totes, però. Des que fa deu mesos Vladímir Putin va iniciar una invasió a gran escala d’Ucraïna, Alemanya ha hagut de lluitar per trobar un substitut per al 55% del gas que li arribava de Rússia. Aquests esforços, juntament amb les sancions a Rússia, el subministrament d’armes a Ucraïna i l’augment de la despesa militar, han sigut tan importants que han rebut una denominació especial, zeitenwende, un punt d’inflexió o un gir històric, com n’ha dit el canceller Olaf Scholz. No cal dir que aquestes decisions són poca cosa en comparació amb l’heroica resistència dels ucraïnesos. Tot i així, per a un país que semblava incapaç de prescindir del gas rus, és tot un èxit que estiguin encesos els llums de Nadal.

Vet aquí, però, que aquesta sensació de normalitat sembla provisional, fins i tot fingida. Perquè aquest any ha sigut qualsevol cosa excepte normal. Des del punt de vista social, econòmic, polític i fins i tot moral, Alemanya s’ha vist qüestionada, els seus fonaments s’han sotmès a un intens escrutini. El que aquests deu mesos han tret a la llum és un país sense les antigues certeses, un país que s’ha de fer una nova idea d’ell mateix. Aquest canvi no es pot valorar prenent com a referència els tancs, obusos i sistemes de defensa aèria que Alemanya ha entregat a Ucraïna, sinó des de les profunditats de la psicologia política. Alemanya, durant dècades espectadora empàtica dels conflictes europeus, ha assumit aquesta guerra com a pròpia.

La invasió va arribar en el mateix moment que Alemanya estava a punt d’oblidar el que vol dir una guerra. La generació que va viure la Segona Guerra Mundial, ara fa més de 75 anys, té 90 anys o ha mort; els nascuts a l’època immediatament posterior, els baby-boomers, controlen cada vegada menys la vida pública. De fet, la segona generació de la postguerra, nascuda als anys 60 i 70, va agafar les regnes polítiques la tardor del 2021, quan va acabar el mandat d’Angela Merkel, pocs mesos abans que Rússia envaís Ucraïna. Olaf Scholz, un boomer nascut el 1958, presideix un gabinet de polítics en general més joves, molts dels quals tenen entre 40 i 50 anys. Els líders dels tres partits governants –els socialdemòcrates, el Partit Verd i els liberals– també pertanyen a la segona generació de la postguerra.

I això és important. És una generació que gairebé no s’enrecorda de la Guerra Freda, que ha pujat sense por d'un conflicte nuclear i quan ja s’havien acabat aquelles lluites ideològiques. Va arribar a la majoria d’edat als anys 90, després de la caiguda de la Unió Soviètica, la reunificació d’Alemanya i el que a alguns els semblava “la fi de la història”. Per a aquesta generació –la meva– la guerra era una possibilitat remota i depriment, una cosa que passava en altres llocs, si és que arribava a passar. Pensàvem que “mai més” ­–l’eslògan del país durant la postguerra, pensat per eliminar la guerra de la psique nacional– descrivia amb precisió el món. Ens pensàvem que havíem crescut en pau.

La veritat, però, és que als anys 90 i a la primera dècada d’aquest segle hi va haver molta violència a Europa. Les brutals guerres dels Balcans van començar el 1991. La secessió de Transnístria, que es va separar de Moldàvia, va tenir lloc el 1992. La guerra de Putin a Txetxènia, anunciada amb l’horrible bombardeig de Grozni el 1999, va durar una dècada. El 1998 va esclatar la guerra a Kosovo i deu anys després Rússia va atacar Geòrgia. La guerra d’Ucraïna va començar, evidentment, el 2014, quan Putin es va annexionar Crimea i va alimentar el conflicte separatista a la regió del Donbass.

Tot i així, malgrat la participació ininterrompuda en la missió de l’OTAN a Kosovo, Alemanya considerava que aquestes guerres li eren alienes i passaven en altres llocs. Els Balcans? Geogràficament pertanyien a Europa, esclar, però no van arribar a temps a la festa de la prosperitat i estabilitat de què es beneficiava el nucli francoalemany del continent. ¿Les guerres de Putin al Caucas i Ucraïna? Un embolic postsoviètic amb el qual no tenim res a veure. Quan els alemanys anàvem a la guerra –a l’Afganistan, per exemple– era per sentit del deure o per solidaritat amb els nostres aliats, no pas perquè ens afectés.

Amb els anys la fe d’Alemanya en un món postviolent es va convertir en arrogància i vulnerabilitat. Alemanya parlava de reconciliació amb Rússia, amb els ulls tancats davant de les agressions del Kremlin, embutxacant-se els diners que s’estalviava reduint els efectius de les seves forces armades i consumint el barat gas rus. Aquest era el nostre estat d’ànim quan ens vam despertar el 24 de febrer i vam descobrir que el que era inimaginable –les tropes russes dirigint-se a Kíiv mentre les bombes queien del cel– s’havia convertit en real.

I això ho va canviar tot. El desembre de l’any passat, amb milers de tropes de Putin concentrant-se a les fronteres d’Ucraïna, Scholz encara defensava el Nord Stream 2, un projecte de gasoducte que hauria transportat més gas rus a les costes d’Alemanya. Setmanes abans que comencés la guerra, Berlín va cometre la infàmia de prometre a Ucraïna que li enviaria 5.000 cascos militars. Tanmateix, aquesta actitud negacionista va deixar pas a una activitat frenètica després de la invasió, mentre Alemanya oposava una resistència més decidida a Rússia i intentava protegir els seus ciutadans de les conseqüències del conflicte.

Enmig d’aquest caos, idees polítiques mantingudes durant anys es van deixar de banda com si res, sobretot per part dels polítics de la meva generació: créixer en temps postideològics ha resultat molt útil. El líder dels socialdemòcrates, Lars Klingbeil, ha anunciat una nova ostpolitik, tirant per la borda l’aproximació a Rússia mantinguda pel partit durant dècades. El ministre d’Economia i colíder del Partit Verd, Robert Habeck, s’ha mostrat d’acord en mantenir les nuclears en funcionament i reincorporar les centrals de carbó a la xarxa elèctrica, i fins i tot ha ajudat a tancar un acord amb Qatar per obtenir gas líquid. Els liberals, per la seva banda, han renunciat a la seva fe gairebé religiosa en l’equilibri pressupostari per finançar la despesa militar i mitigar la pujada dels costos energètics.

El mapa polític mental ha canviat. És revelador que Scholz hagi liderat els esforços per acceptar Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia com a candidates a la Unió Europea i hagi buscat nous vincles amb els Balcans, països on es van desenvolupar unes guerres que Alemanya havia considerat alienes durant dècades. La retòrica de Scholz també s’ha fet més inclusiva. Ha passat del “Putin no ha de guanyar la seva guerra” del maig a “donar suport a Ucraïna durant el temps que calgui” al juny. I després, al desembre, hi ha hagut un “nosaltres” que inclou Ucraïna, Alemanya i Europa com a adversaris de Rússia. Putin s’equivocava, ha dit en el seu últim discurs de l’any al Parlament, “sobre el coratge dels ucraïnesos, sobre Europa, sobre nosaltres”. Deu mesos després de la invasió russa d’Ucraïna, aquells altres llocs d’abans s’han convertit en el nostre aquí.

És difícil dir si el mapa mental dels ciutadans alemanys ha canviat en la mateixa direcció. Molts van reaccionar al xoc inicial amb una solidaritat immensa. Milers de persones han acollit refugiats ucraïnesos o han ajudat Ucraïna d’alguna altra manera. En general, aproximadament la meitat d’alemanys encara donen suport al subministrament d’armes a Ucraïna. El govern, a més, ha aconseguit mitigar els efectes de la inflació i l’augment del cost de l’energia. Tot i la detenció d’un grup d’extremistes d’extrema dreta –radicalitzats per la pandèmia més que no pas per la guerra– que conspiraven per derrocar el govern, l’hivern del descontentament i les protestes multitudinàries que alguns temien no s’han materialitzat. El país en conjunt s’està adaptant a la nova realitat.

L’historiador Karl Schlögel va dir una vegada que Alemanya s’havia fet aquestes últimes dècades überraschungsresistent, resistent a les sorpreses. Ja no. Ara a Alemanya la normalitat, estable durant tant de temps, és incerta. I això sí que és un zeitenwende digne d’aquest nom.

Copyright The New York Times