Com a humans i com a habitants de la península Ibèrica i colònies marítimes limítrofes, hi ha una cosa que vulguis no vulguis ens ha agermanat des de l’alba dels temps: el gust per la polèmica estèril. Si no fos així, no s’entendria com és que per tercer any consecutiu –tot just havent tocat les 12 campanades de rigor– el gran debat que va incendiar les xarxes fos l’adequació o no del vestit de Cristina Pedroche. Som tan antics i tan #Cutres que, una vegada més, ens sorprèn com vagi, de vestida –o de despullada–, una dona i li donam una bolla que ja m’agradaria haver vist quan fa no res es va tornar a atracar la guardiola de les pensions. Per a les coses importants, callam com gigolós; ara bé, per als dois, tots treim el cunyat que portam camuflat sota el pijama. Hom podria pensar que havíem superat la fase oral l’any 87, quan la tele pública de Pilar Miró va regalar a la història de l’audiovisual aquell mig mugró de Sabrina. Però no. Que s’indultin constructors amics o que Trillo torni de Londres per mor de la nefasta gestió del Yak-42 són #Mamandurrias –com diria una bona amiga seva– si ho comparam amb temes d’estat, com ara que una dona adulta, des de la seva llibertat, hagi volgut rebre talment una Esther Williams 3.0 aquest nou any.
La mateixa nit del #PedrocheGate, hi va haver un atemptat a Turquia en què varen morir 39 persones. Un atemptat que es va repetir fa dos dies amb 4 víctimes mortals més i una desena de ferits. Però la nostra societat ha decidit clonar envers certs morts de l’any passat –i de tots els anys– la mateixa indiferència. Turquia no és Berlín, ni París amb Hollande a les portes del Charlie Hebdo. Ai las, aquests morts no han provocat una onada de banderes vermelles i solidàries amb la mitja lluna i l’estrella turca, ni gairebé ningú s’ha molestat a crear un hashtag com #JeSuisTurquie. No comparem. Morir a Europa és una cosa. A terra de moros, ja és un altre cantet.
I si enyoràveu la polèmica de les cavalcades, no passeu pena. Enguany hem canviat el Madrid de Manuela Carmena –jo li perdonaria tot– pel Vic d’Anna Erra amb els fanalets independentistes. No hem de mesclar política i il·lusions infantils. I no perquè als nins no se’ls hagi de fer partícips d’una vida social activa. Des del moment en què els bateges o els apuntes a un campament d’astrofísica, els vesteixes de marca o de Pere Garau o els dus a una escola pública en lloc d’una de privada, ja els inculques uns valors i una visió del món i de la #Polis que, si el sistema educatiu funciona com toca, ja se n’encarregaran ells de validar o de descartar. El problema que hi veig és que han anat poc vius. El rèdit electoral per a la causa catalana ha estat molt minso comparat amb totes les portades i editorials que han regalat al #TeaPartyIbèric. Però bé, diuen que de tot s’aprèn. O no. Ja us ho diré si d’aquí a 365 dies ens trobam per aquí xerrant del vestit de Cristina Pedroche.