Apreciacions sobre ‘El juego del calamar’
Parlo de la sèrie amb més audiència des que existeix Netflix. La vaig veure perquè se’n parlava molt. Els meus fills em van dir que no m’agradaria pas. El primer capítol, efectivament, em va desagradar, però a partir del segon m’hi vaig enganxar com un ximple.
Des d’un punt de vista narratiu, la proposta és impecable. És la tragèdia barrejada amb l’heroi anònim. Els marginats, els perdedors de la societat assolint la possibilitat de fer-se multimilionaris. Però amb una probabilitat ínfima i jugant-s’hi la vida. Són trets bàsics per a un èxit. Després tenim dos components addicionals. Un, el de l’espai tancat, a l’estil Show de Truman o EscapeRoom. Qualsevol protagonista tancat en un espai limitat té un punt d’atracció que prové dels laberints dels clàssics. L’altre, el dibuix dels personatges, que és el que em va atrapar més. Coherents, diferents, ben construïts, complementaris. Amb històries personals que emocionen. Finalment, cada capítol acaba amb un punt màxim de suspens. El que va aplicar Dan Brown a El codi Da Vinci, on cada capítol et deixava en un punt que t’obligava a continuar llegint i t’atrapava en la història.
Dit això, hi ha elements que fan la sèrie realment no aconsellable des del punt de vista dels continguts. És la barreja del joc infantil amb la violència més brutal. L’eliminació de jugadors sona per megafonia com si fóssim a l’Un, dos, tres de Kiko Ledgard i, senzillament, ha aparegut la carbassa. Aquesta és la principal crítica, especialment de cara als més joves, que, lamentablement, no sempre podem evitar que l’hagin vist. A alguns instituts s’està advertint sobre situacions de risc i episodis de bullying imitant la sèrie. Són casos aïllats, però és important tenir-ho en compte. Hi ha alguna cosa en la sèrie que és difícil d’explicar: el tractament de la violència i l’assassinat. De la lluita a mort per guanyar no al joc del calamar, sinó al joc de les societats més fredes i impersonals: el joc de fer-se ric a costa dels altres, el joc de la manca d’altruisme, el joc de la insolidaritat. De rerefons es respira aquesta violència social, que és pitjor que tota la sang de la sèrie.
