Aprendre del 29-S
Fa només uns dies es varen complir deu anys de la mobilització social més potent de la nostra història: la gran manifestació del 29 de setembre de 2013. Un dia que, gràcies a la implicació de moltes, va fer història. Però la història, a més de per contar batalletes i sentir una certa nostàlgia, ens ha de servir per aprendre'n i veure si hi ha alguna del que va passar que ens permeti encarar el present. Un present, si em permeteu, una mica distint que el d’aquells temps de camisetes verdes.
Una de les primeres lliçons és que allò va ser possible perquè s’hi varen donar les condicions de possibilitat: 2013 no era qualsevol any, ni qualsevol context. El maig de 2011 va emergir el 15-M, que va omplir les places de moltes ciutats i pobles de ganes de canviar les coses, de gent que des del desencant per la política, paradoxalment, va viure la seva primera experiència política. Aquell esperit rupturista i assembleari, que implicava gent de tota condició i que parlava clar contra el poder, va impregnar l’Assemblea de Docents, així com altres experiències de mobilització social i organització col·lectiva, des de la PAH al moviment feminista. La vaga general de 2012 contra la reforma laboral de Rajoy també va mostrar que qualque cosa es movia.
El malestar social d’aquells moments era el d’una crisi financera que se “superava” (en realitat hi va quedar massa gent pel camí) amb rescats bancaris compensats amb retallades de serveis públics essencials com l’educació i la sanitat. És a dir: hi havia en Bauzá, però també hi havia això. El problema és que aquell malestar segueix, perquè vuit anys de governs progressistes no han omplert els reptes de transformació profunda que requereix la nostra societat, on per exemple la gent jove no pot accedir a un habitatge i alimenta l’exèrcit de treballadors i treballadores pobres, tot i certes millores socials com la renda social garantida o l’increment del salari mínim. Els malestars segueixen, però la seva gestió la canalitza ara l’extrema dreta, i no precisament amb bones intencions.
Tampoc no podem ignorar l’impacte de la pandèmia en termes de desarticulació i desmobilització col·lectiva. Han estat més de dos anys de “distanciament social” que, a més de reforçar bretxes digitals i desigualtats preexistents, ha desmantellat una part important del teixit social en un context com el nostre, ja prou fragmentat per una turistització de la societat que dificulta les dinàmiques que permeten la participació i la cohesió social. Les pantalles per ventura ens han permès no perdre el contacte, però també ens han fet tornar una mica més antisocials i hem reforçat el pseudoactivisme del “clic” i el “m’agrada”, que poca cosa transforma.
Per altra banda, si ens fixem en la qüestió lingüística, no tenim motius per ser optimistes. Tenc seriosos dubtes que una eventual reedició del TIL tornàs a ajuntar com ho va fer docents, alumnes, famílies… Hem vist la facilitat amb la qual s’acaben de carregar el català a la sanitat, i res no ha passat. Les dretes (i part de l’esquerra estatal) han reforçat en aquests anys, des de la resposta repressiva al referèndum de l’1 d’Octubre, l’anticatalanisme per totes les vies possibles, i això inclou la llengua. Una llengua que, en el cas de les Illes Baleas, està retrocedint de manera preocupant en el seu ús social.
Però si fa “només” deu anys el 29-S va ser un èxit, fixem-nos també en allò que ho va fer possible. Per començar, la confluència d’actors i interessos a vegades fins i tot contradictoris, però que amb molt de diàleg, assemblees, reunions, telefonades i gestions, de molta feina col·lectiva i metacol·lectiva, eren capaços de posar-se d’acord per redactar manifests, construir propostes en comú i convocar mobilitzacions a partir d’allò que els unia. Per descomptat que hi havia diferències tàctiques, però tothom tenia clar que calia frenar un autoritarisme que avui dia fins i tot una part de la població veu amb simpatia. Quin seria avui dia l’element capaç d’aglutinar tot això?
No s’ha de menystenir tampoc el compromís personal i econòmic de moltíssima de gent, començant pels docents i les docents en vaga, que varen renunciar a percebre el seu salari, o d’aquelles persones que varen aportar a la caixa de resistència i a l’organització d’actes i activitats de tota mena; o a les famílies que solidàriament es feien càrrec que els infants no tinguessin escola. No hi pot haver transformació possible si decidim fer d’espectadors.
Finalment, el 29-S va ser possible gràcies a l’alegria i la satisfacció que et dona saber que fas part d’alguna cosa superior, d’un projecte col·lectiu molt ben pensat, però que alhora va ser capaç d’emocionar-nos. A gent, insistesc, de condicions i procedències ben distintes. Perquè el 29-S no només protestàvem: combregàvem. El 29-S va demostrar que, si ens hi posam, serem capaços de construir un nosaltres tan gros que no càpiga als nostres cors, capaç d’enterrar l’odi que altres sembren.