Aproximació a Montesquieu (1989)

Del jurista, catedràtic i exministre centrista Manuel Jiménez de Parga (Granada, 1929 - Madrid, 2014) a La Vanguardia (15-I-1989) a propòsit del tercer centenari del naixement del filòsof Montesquieu (la Brèda, Gascunya, 1689 - París, 1755). Traducció pròpia. Quatre anys abans d’aquest article havia causat força enrenou la frase “Montesquieu ha muerto”, atribuïda al vicepresident socialista Alfonso Guerra arran de la reforma legislativa que atorgava a les Corts Generals la potestat de designar els membres del Consell General del Poder Judicial. El febrer passat va fer dos-cents setanta anys de la mort de Montesquieu.

[...] El pensament de Montesquieu encara val avui, tot i que l’instrument que ell va idear ja no compleix la seva comesa. Ha quedat antiquat. La llibertat en un règim no s’assoleix “hic et nunc” separant tan sols en tres sectors els poders públics. Ara la idea política d’equilibri ha de fer-se amb altres mitjans. Resulta, en efecte, que a finals del segle XX, junt amb els poders oficials intervenen en la vida política organitzacions desconegudes al segle XVIII: forces constitucionals i poders fàctics amb capacitat d’acció suficient per anul·lar la llibertat, o deixar-la mal parada, en qualsevol sistema que només garanteixi la divisió del poder en legislatiu, executiu i judicial. La versió contemporània de la doctrina de Montesquieu ha de formular-se així, en una ajustada síntesi: “Que tots els poders que participen en el procés polític (oficials i fàctics), distribuïts convenientment a la societat, es frenin i controlin entre ells, fins a assolir un equilibri”. L’afany per organitzar equilibradament les societats de la seva època inspira tota la tasca del gran mestre. El seu mètode d’anàlisi el col·loca en la línia de la ciència política moderna. Alguns asseguren que Montesquieu és el primer científic de la política. [...] Tots els qui ens considerem els seus deixebles –per les moltes coses que en els seus textos vam aprendre– cal que ens esforcem a aplicar els seus enfocaments doctrinals a la realitat present. M’atreveixo a afirmar que la democràcia entesa com a poliarquia, amb una pluralitat de centres d’influència social i de poder polític, serien les últimes pàgines –si el text pogués ser actualitzat pel seu autor– dels XXXI llibres que componen “L’esperit de les lleis”. [...] La comparació entre la visió planetària que el científic de la política pot tenir a finals del segle XX i la visió limitada de l’europeu en el segle XVIII ens obliga a incrementar la nostra admiració per l’obra de Montesquieu. [...] Ell va dissenyar el camí per a les futures recerques en política. No importa gaire que en el capítol VI del llibre XI del seu tractat capital no fossin tres els poders realment considerats, sinó dos: el legislatiu i l’executiu: “Dels tres poders que hem tractat, el de jutjar és d’alguna manera nul. No n’hi ha pas més de dos”, escriu. No ha de preocupar-nos gaire que la fama del seu nom es degui en gran part a unes receptes que ell mai no va subscriure en la forma que alguns dels seus exegetes ens ha ofert. Montesquieu és l’apòstol de la llibertat, el teòric del règim moderat, el defensor a ultrança del compromís en la vida pública. Liberal no tan sols en els seus principis sinó també en el seu tarannà, en la seva manera de ser i en el to de les seves afirmacions. Al comprovar aquests dies que el nom de Montesquieu guarda intacta la seva fama, malgrat els tres segles transcorreguts, ens inclinem a pensar que en una zona d’aquest planeta Terra el valor superior de la llibertat segueix vigent. [...]