Aquest abril

Corre per això que en diuen les xarxes una fotografia preciosa. El bisbe nou de Girona parla amb l’alcalde, al seu despatx. Un noi jove, l’alcalde, ple d’il·lusió i un home de mitjana edat, suposo que també ple d’il·lusió. El bisbe nou de Girona té una particularitat: fins ara era l’abat de Poblet. A mi em fa especialment content aquesta circumstància. Governar un bisbat deu ser més complicat que governar un monestir. Però governar un monestir té més dificultats del que sembla. La fotografia en qüestió destil·la una cordialitat i una proximitat admirables. Un clima de confiança entre les dues autoritats màximes de la ciutat. L’abat es mira l’alcalde com si fos un monjo jove, ple de futur. 

A veure si aquest bisbe nou s’atrevirà, per exemple, a fer una cosa que fins ara no s’ha atrevit a fer cap dels seus predecessors. Treure l’orgue del mig de la nau meravellosa de la catedral de Girona. Restituir a la nau aquella puresa gòtica que, per força, ha de seduir el monjo cistercenc. El gòtic és l’art dels cistercencs, una arquitectura neta i plena de sentit teològic que aquella caixa de figues, com es diu popularment de l’orgue de la seu, no fa més que entorpir. Que com a instrument no és pas cap meravella m’ho han confirmat alguns experts amb qui he parlat. El va construir a la postguerra franquista l’orguener Aragonès. El senyor Aragonès, popularment conegut com a mastegatatxes, venia regularment a afinar el piano de casa, un Izábal negre i lluent que es desafinava sovint perquè, com deia l’orguener, havia estat a marina. I és que el piano de casa venia de la casa que el meu avi va comprar a Sant Feliu de Guíxols. Sí, havia estat a marina i això, sembla, era una cosa terrible per a un piano… Totes aquestes coses em venen al cap quan veig la fotografia del bisbe amb l’alcalde. Els pensaments i la memòria s’entortolliguen i fan el seu camí imprevisible. 

Aquest camí ara em porta a un tren, un d’aquells trens austríacs puntuals, nets i polits. Som al vagó restaurant on hem passat tot el viatge des de Viena fins a Salzburg, amb Josep Maria Terricabras, prenent un te. De fet, és a ell que la memòria em porta ara, amb la seva cordialitat extrema. Ell, que ja no hi és, que ens ha deixat aquest mes d’abril tan estrany, un abril en què celebrem Sant Jordi i la Moreneta, els dos patrons de Catalunya, i un abril que s’acabarà en plena campanya electoral. 

Aquest abril, també, Xavier Pla ha presentat el seu llibre magne sobre Josep Pla. Vaig anar a la presentació que en va fer a la Fundació Pla de Palafrugell. Des de la finestra de la sala d’actes de la fundació es pot llegir una frase de Josep Pla, pintada en una paret. Diu: “De vegades penso en Palafrugell”. Sembla una obvietat, però no ho és. La memòria ens porta als llocs que han estat i són importants per a la nostra vida. Pla pensava en Palafrugell i jo penso en Girona. I penso en la catedral i per això he parlat de l’orgue. 

El llibre de Xavier Pla –en porto llegida una tercera part de les més de 1.500 pàgines– em sembla una obra mestra de la biografia. Xavier Pla escriu molt bé, però no és solament això. Ha sabut estructurar el llibre amb capítols relativament breus que es poden llegir com a narracions independents, ha sabut triar els fragments que ha citat, que sempre estan situats en el lloc pertinent per corroborar el que diu el relat. I com que ha tingut accés a una quantitat ingent de documentació –la diabòlica mania de Josep Pla de guardar-ho tot– aporta dades noves, desconegudes, que perfilen el personatge biografiat i l’envolten d’uns matisos especials. El Josep Pla que emergeix de tot plegat és un Josep Pla entranyable, que es fa estimar. Josep Pla era un personatge difícil i contradictori, insatisfet, trist, complex. Xavier Pla el va desbrossant, no calla res que sigui important i allò que podria enterbolir una mica la vida de l’escriptor no fa més que dignificar el personatge perquè el presenta amb llums i ombres, amb tota la seva complicada personalitat carnal i humana. 

Ara el tren que va cap a Salzburg corre com desbocat. Amb en Terricabras parlem una mica de tot. De fet, és ell qui parla. Els altres escoltem. L’ombra de Mozart presideix el meu cervell i el meu cor. Vam anar a casa seva i jo, recordo, em vaig emocionar profundament. Ell, quan vivia a Viena, segurament hauria pogut escriure: de vegades penso en Salzburg. Torturat per aquell Lacrimosa dies illa, rosegat per la malaltia que se l’enduria per sempre, torturat per la seva diabòlica mania d’escriure música, de vegades pensava en Salzburg…