Aquest gener
Ha passat Cap d’Any i l’any vint-i-cinc ha tret just el nas entre els fulls del calendari. Aquí on jo visc, vora mar, al Baix Empordà, hem tingut uns dies de sol solet. I de fred, matins i vespres. Si continua aquest temps, les mimoses floriran quan toca i les seves floretes polsoses d’olor lleugera anunciaran una primavera que tots esperem tranquil·la i plena d’esperances, malgrat la sequera que encara fa de les seves, malgrat les guerres que assolen el món, malgrat les baralles polítiques absurdes del nostre país. Quan s’acabi aquest any que tot just comença, haurem cremat un quart de segle.
El 20 de gener, el senyor Trump prendrà el poder. Jurarà, davant del Capitoli de Washington, suposo que sobre una bíblia, com és tradició, el seu càrrec. Començarà el seu primer mandat, voltat de milionaris. Serà el tercer d’una colleta de psicòpates que governaran el món: Putin, Netanyahu i ell. Veurem què passa, desgraciadament.
Aquí, anirem fent la viu-viu, sotmesos a Madrid, com fa tants i tants anys. El nostre país s’anirà disgregant a poc a poc, la nostra llengua s’anirà escolant per les clavegueres del tant me fa i acabarem parlant una llengua calcada de l’espanyol, i tots tan feliços, arronsant les espatlles, convençuts que és el nostre destí, que no s’hi pot fer res. El peix gros s’empassa el menut, ja se sap, les llengües es moren com ens anirem morint tots. Una llagrimeta més o menys fàcil, i un dolor més o menys profund.
El dia 22 d’aquest gener que tot just comença, Sant Vicenç (que el sol toca pels torrents, com deia la meva àvia), faré 83 anys, que és tota una vida. Com a mínim haurà estat la meva. Quan jo vaig néixer, Hitler encara guanyava la Segona Guerra Mundial. Feia poc que Franco havia guanyat la seva i començava la repressió esfereïdora. Una llarga i terrible postguerra havia començat a bressolar-nos i mentre creixíem anàvem posant les nostres esperances en el dia de la mort del dictador. Però hauríem d’esperar fins al 1975. Molts anys. I, de fet, en el fons, no va passar gairebé res. Els seus seguidors encara manen i disposen. Ens vam donar una Constitució (així ho diuen), vam tenir un rei que, al final, va resultar ser un aprofitat, ara en tenim un altre que no sabem com acabarà i la seva filla ja es prepara per succeir-lo. És la història, és el destí d’aquest tros de terra que la natura de les gotes fredes i del canvi climàtic s’encarregaran d’anar devastant. Mentrestant, homes i dones ens esforcem per ser moderns, per adaptar-nos a les innovacions que ens proposen. Els joves hi tenen una gran facilitat. Ja Pasolini deia, fa molts anys, que no es tractava pas d’un canvi generacional sinó d’un canvi antropològic. Però, tenim cap dret a impedir als joves aquesta il·lusió, que segurament és falsa, de desenvolupament vital? Els joves ja no llegeixen, es queixa la gent. Per què haurien de llegir? Què en treuen que els aprofiti? L’única cosa que els mou és ser famosos, guanyar diners i poder, ser algú que tothom admiri i segueixi. Hem fet un món així. Els culparem a ells?
Avui el mar continua llepant la sorra de la platja, el seu blau és intens, una tramuntaneta imperceptible n’arrissa la pell. Al fons, la Punta de Garbí es retalla en un horitzó tranquil, sense paranys aparents. Queden lluny les guerres, les actuals i les passades. La pau que sura a l’aire sembla tapar tots els horrors de l’altre extrem del Mediterrani. Sobre el sauló del passeig, homes i dones passegen els seus gossos (ara en diuen mascotes). Un llop, un basset, un parell de petaners, un terrier, una esvelta parella de llebrers. El món proper es perd dins un núvol de felicitat quotidiana.
Assegut en un banc, tanco els ulls. Veig ruïnes de cases, munts de runa on hi havia hospitals i escoles. Sento la por que s’escampa per les meves venes, la incertesa de la mort que administra qualsevol funcionari de qualsevol exèrcit, que rep ordres. La cadena de l’horror. Veig criatures d’ulls esverats, que ploren i que ningú no consola. Veig dones arrapades a un farcell blanc amb formes humanes. Tacat de sang, vessada per a no res. Veig buldòzers arrancant oliveres. Política de desertització, en diuen. Veig gent que fuig, que no sap on va. Que no va enlloc, perquè ja no hi ha lloc.
Obro els ulls, esclar, torno a la pau desesmada d’aquest migdia dels gossos que passegen amb els seus amos vora mar. Torno a la meva incertesa. Passa un xicot negre ben plantat amb una noia blanca i un nen mesclat. Semblen feliços. Un senyal d’esperança?
