Per què aquesta crisi de refugiats és diferent

En dues setmanes, la invasió russa d’Ucraïna ha portat més de dos milions de persones a buscar refugi als països veïns, principalment Polònia, però també Hongria, Eslovàquia, Romania i Moldàvia. Molts més estan en camí o s’han desplaçat dins del país. És l’èxode més ràpid des de la Segona Guerra Mundial. La gran majoria, de moment, són dones, criatures i persones grans.

No és la primera crisi de refugiats a Europa, però sí que és diferent de les anteriors. Una de les diferències més òbvies és la proximitat geogràfica: no és el mateix quan el conflicte és llunyà que quan es pateix en el propi continent. Representants polítics i mitjans de comunicació han assenyalat també la proximitat cultural i social. “No són els refugiats als quals estem acostumats. Aquesta gent són europeus”, declarava el primer ministre búlgar, Kiril Petkov. “Són europeus rossos i amb els ulls blaus”, indicava emocionat un periodista de la BBC. Aquest tipus d’afirmacions posen en evidència que, aquesta vegada sí, són refugiats benvinguts i ho són especialment en tant que europeus, cristians, “civilitzats” i de “classe mitjana”.

Hi ha una segona diferència fonamental: abans de ser refugiats, els ucraïnesos han sigut i són immigrants econòmics dins de la UE. En aquest sentit, Ucraïna no només és el graner d’Europa sinó que, com altres països de l’Europa de l’Est, també un planter creixent i cada vegada més imprescindible de treballadors essencials. Entre el 2014 i el 2019, els països de la UE van concedir 3,5 milions de permisos de residència a ciutadans ucraïnesos. La majoria d’aquests permisos eren temporals (d’entre 5 i 11 mesos de durada) i de baixa qualificació. Dit d’una altra manera, corresponien a treballadors en posicions que els nacionals acostumen a rebutjar. No és estrany, doncs, que molts refugiats ucraïnesos tinguessin familiars, amics i coneguts esperant-los a l’altre costat de la frontera.

La tercera diferència té a veure amb les polítiques migratòries. A diferència de la resta de refugiats, els ucraïnesos no s’han de jugar la vida per poder arribar, que és la condició necessària per accedir a la protecció internacional. Més enllà de la proximitat geogràfica, aquesta diferència s’explica pel fet que des del 2017 els ciutadans ucraïnesos poden viatjar lliurement a la UE sense necessitat de visat. A més a més, els països de la UE han respost amb una política favorable a l’acollida. És com el règim internacional d’asil hauria de funcionar, deixant passar i acollint a tots aquells que escapen de guerres i conflictes. Però no és el que acostuma a passar, i menys en els països limítrofs, fins ara fervents defensors de "no deixar entrar ningú”, tal com declarava el primer ministre hongarès Viktor Orbán fa tan sols dos mesos.

Aquest gir és el que explica que els estats membres hagin accedit a posar en marxa la Directiva de Protecció Temporal, aprovada el 2001 però fins ara mai utilitzada. L’aplicació de la Directiva permet garantir la protecció temporal de forma col·lectiva (sense les llargues esperes que caracteritzen els procediments d’asil) i l’accés a un conjunt de drets, entre d’altres al treball, l’educació i la sanitat. A més a més, per primera vegada, els refugiats ucraïnesos no estan subjectes al sistema de Dublín, per la qual cosa poden escollir lliurement el país de residència. Aquells països amb més diàspora ucraïnesa, com Polònia, Alemanya, la República Txeca, Itàlia i Espanya, seran sens dubte els preferits.

La quarta i última diferència, i potser la més ignorada fins ara, és que amb aquesta crisi s’ha tornat a geopolititzar l’asil. Dit en altres paraules, la qüestió no és només garantir el dret d’asil sinó també demostrar al món que Occident, i en concret la UE, s’erigeix una vegada més com a garant de llibertats i drets davant d’un règim (el rus) autòcrata i il·liberal. Però just aquí és on aquestes múltiples diferències entren en contradicció. Perquè aquesta legitimitat depèn d’incloure tots els refugiats sense excepció. En la fugida d’Ucraïna, la discriminació de tracte en funció de l’origen ha fet molt mal. Cap endins, perquè recorda als ciutadans europeus (molt més diversos que la “comunitat imaginada”) que no sempre som iguals. Cap enfora, perquè confirma –tal com han recordat diversos líders africans– els dobles estàndards d’una Europa que sovint diu una cosa i en fa una altra.

És sens dubte una crisi diferent de les anteriors però, en les qüestions fonamentals, és a dir, l’accés a l’asil i els drets fonamentals, no hauria de ser-ho.

Blanca Garcés Mascareñas és investigadora del CIDOB

Aquest article és una versió reduïda d'un article publicat pel CIDOB.