PeriodistaVa ser sense voler o no.
En realitat sempre faig el mateix, una mena d'estadística improvisada i un tant ridícula, la meva metroscòpia amateur: xafardeig discretament a veure quines paperetes agafa la gent al meu voltant, com van els munts de cada partit, per fer-me una idea de com estan les coses i sempre equivocar-me amb una precisió admirable.
El cas és que enguany em va passar una cosa curiosa: just quan anava a allargar la mà per agafar la meva papereta, una mà aliena em va passar per davant i va agafar la de Vox. I, clar, no vaig poder evitar aixecar la vista: necessitava veure la cara a aquell dimoni feixista.
Va estravenir-se que érem com el reflex d'un mirall distorsionat: tots dos anàvem amb els nostres infants de la mà, ell amb una nina un poc més gran, jo amb un nin; ell un poc més descambuixat que jo, que duc gorra i tatuatges. De tatuatges, ell no en duia a la vista. Tenia la clàssica pinta d'oficinista que ha sortit net i endreçat de bon matí i ha tornat desastrat a casa després de catorze hores de feina estressant. I jo tenia un poc de ressaca i havia dormit poc, així que supòs que la cosa estava en empat tècnic.
I no sols és que jo el veiés agafar la papereta: ell va veure que jo el veia i quan jo vaig aixecar els ulls les nostres mirades es varen creuar en el precís instant en què ens analitzàvem l’un a l'altre. Varen ser mil·lisegons, un instant de no-res, però prou temps com perquè tots dos fóssim conscients de la situació i em quedés la seva cara gravada.
I ara no faig més que trobar-me'l pel barri i en una setmana me l'he creuat una dotzena de cops. De fet, des de diumenge passat visc assetjat per la paranoia: des que sé que 77.346 persones varen votar a les Balears un partit obertament feixista, em costa no observar la gent pel carrer amb certa suspicàcia, demanar-me si han estat ells, si ha estat aquell jubilat que fuma un puro a la terrassa del bar Venecia o la simpatiquíssima caixera de l'Hiperfresc, i m'ho deman no perquè els vulgui jutjar ni molt manco reprendre'ls, sinó perquè intent entendre: entendre què fa que algú estigui en contra de la igualtat entre homes i dones o que a les escoles de les Illes s'ensenyi la llengua pròpia en lloc de deixar que desaparegui; en contra que la gent sigui lliure d'estimar-se sense por sigui quina sigui la seva orientació sexual o de tractar com a éssers humans la gent que fuig de la fam i la guerra en altres països com varen haver de fugir els nostres padrins i pares fa no tant de temps, alguns escapant dels padrins i pares ideològics d'aquests ‘demòcrates’ d'ara per salvar la vida. Sobretot intent entendre què fa que algú pensi que és més important la pàtria que la gent que l'habita, també -sobretot- aquells que no pensen com tu.
Perquè a mi el meu veí votant de Vox no em va semblar un monstre. És probable que fins i tot sigui una bona persona, algú que genuïnament pensa que el millor que pot fer per ell i pels que l'envolten, per la seva nina, és votar Vox; de la mateixa manera que cada cop que sent els dirigents de Vox obrir la boca jo tem pel benestar del meu fill i pel món en què li tocarà viure. No vull que aquest món sigui el de partits com Vox perquè em semblaria un món de merda, francament, i no vull que el meu fill cresqui en un món de merda.
I perquè això no passi crec que hem d'esforçar-nos a entendre, veure les coses més enllà del blanc i el negre, comprendre què fa tanta por a la gent com per abraçar un ideari tan inhumà.
O és simple i pur odi cap als que són o pensen diferent?
Perquè tenc clar el que són Vox i molts dels seus dirigents. Tenc clar que si poguessin tornarien a omplir les cunetes amb els nostres cadàvers. Però també tenc clar que molts dels seus votants no són així. No ho poden ser. Em neg a acceptar que a les Illes hi ha 77.346 persones a qui no els importaria repetir el de 1936 en nom de la seva punyetera pàtria.