Aquesta guerra no va començar fa un mes

Al llarg de l’últim mes la vida normal a Ramal·lah, una ciutat de Cisjordània coneguda habitualment per la seva població jove i la seva animada vida nocturna, s’ha aturat.

Des dels mortífers atacs de Hamàs del 7 d’octubre, les forces israelianes han fet nombroses incursions a Cisjordània i han detingut gent de tots els àmbits: estudiants, activistes, periodistes i fins i tot persones que publiquen missatges de suport a Gaza per internet. Els atacs aeris i de drons han destruït cases i carrers, han tingut com a objectiu nombrosos camps de refugiats i gairebé han arrasat la mesquita d’Al-Ansar. A la ciutat de Jenín també han fet estralls; el mes passat, les forces israelianes van destruir el monument commemoratiu d’una periodista d’Al-Jazeera, Shireen Abu Akleh, situat al lloc on fa més d’un any va ser assassinada mentre informava.

Mentrestant, un consell regional ha distribuït centenars de rifles d’assalt als escamots civils dels assentaments del nord de Cisjordània, cosa que forma part d’una iniciativa més àmplia del ministre de Seguretat Nacional, Itamar Ben-Gvir, que és colon, per armar grups civils arran dels atemptats del 7 d’octubre. Fins ara, el ministeri ha comprat 10.000 rifles d’assalt destinats a aquesta mena de grups de tot el país. L’operació s’emmarca en l’escalada de violència que ha provocat la mort de més de 130 palestins que viuen a Cisjordània des del 7 d’octubre.

Per als palestins, aquest tipus de violència sistemàtica no és cap novetat.

Per a moltes persones situades dins i fora d’aquesta guerra, la brutalitat dels atacs de Hamàs del 7 d’octubre és inconcebible, així com la magnitud i l’acarnissament de la represàlia d’Israel. Però al llarg d’unes quantes generacions els palestins han sigut sotmesos a una constant onada de violència incommensurable, així com a l’annexió gradual de la seva terra per part d’Israel i els colons israelians.

Si la gent vol entendre aquest últim conflicte i veure-hi alguna sortida per a tothom, cal analitzar de manera més franca, subtil i àmplia les últimes dècades d’història a Gaza, Israel i Cisjordània, especialment l’impacte de l’ocupació i la violència sobre els palestins. Aquesta història es remunta a dècades enrere, no setmanes; no és una guerra, sinó un procés continu de destrucció, venjança i patiment.

Des de la Nakba del 1948, en què pobles palestins sencers van ser esborrats del mapa i es va establir l’estat modern d’Israel, els palestins han patit una submissió que ha marcat la seva vida quotidiana. Fa dècades que es veuen desbordats per l’ocupació militar d’Israel, així com per una successió d’invasions i guerres implacables. Les guerres del 1967 i el 1973 van ajudar a modelar la geografia i la geopolítica modernes de la zona, en què milions de palestins han quedat sense estat, repartits entre Gaza i Cisjordània. Els palestins tenen prohibit entrar o sortir de Gaza, sovint coneguda com la presó a l’aire lliure més gran del món, tret que es donin circumstàncies increïblement excepcionals.

Aquesta història no ha aparegut en una bona part del discurs sobre la guerra entre Israel i Hamàs, com si els atacs del 7 d’octubre fossin completament arbitraris. La veritat és que, fins i tot en temps de relativa pau, els palestins que viuen a Israel són ciutadans de segona, si és que se’ls pot considerar ciutadans. D’acord amb la llei israeliana, els palestins no tenen dret a l’autodeterminació nacional, cosa reservada als ciutadans jueus de l’estat. Hi ha un seguit de lleis que restringeixen el dret de moviment dels palestins i que regulen els llocs on poden viure, els documents identificatius que poden tenir, la llibertat de visitar els membres de la família que viuen en altres llocs.

El “dret de retorn”, el dret dels palestins i els seus descendents a tornar als pobles dels quals van ser expulsats com a ètnia durant la guerra del 1948, és fonamental per a la perspectiva política de molts palestins, perquè n’hi ha molts que són encara, legalment, refugiats. A Gaza, per exemple, aproximadament dos terços de la població són refugiats. Aquest estatus no és cap abstracció; ho determina tot: des del lloc on viu la gent fins a les escoles on va o els metges que va a veure.

Molts habitants de Gaza tenen pares i avis que es van criar a pocs quilòmetres d’on viuen ara, zones a les quals ara, esclar, tenen prohibit accedir. Encara invoquen vius records de la infància o de l’adolescència, quan passejaven entre camps de tarongers de Jafa o camps d’oliveres de Qumya. Aquest segon poble, com molts dels que van ser desallotjats durant la guerra del 1948, es va transformar més tard en un quibuts.

Al llarg dels últims 75 anys hi ha hagut períodes en què la cooperació entre israelians i palestins ha augmentat. Normalment, però, anaven precedits per moments d’un agreujament del conflicte, com la Primera i la Segona Intifada, o els aixecaments populars. Les intifades, durant les quals els palestins van participar en una resistència a gran escala, a vegades civil i a vegades violenta, sovint són presentades pels mitjans occidentals com esclats aleatoris o indiscriminats de salvatgisme assassí, com en el cas dels atacs del 7 d’octubre. Però aquesta violència no brota del no-res.

Les dures condicions de les comunitats palestines, incloent-hi la vigilància cada vegada més estreta sobre la vida quotidiana mitjançant incursions nocturnes violentes, detencions, punts de control militars i la construcció d’assentaments il·legals israelians, han sigut el teló de fons d’aquests esclats. Malauradament, des d’un punt de vista històric, aquests actes de violència semblen ser les úniques coses que han alterat políticament la situació dels palestins.

La mort i la destrucció que els palestins hem presenciat i suportat col·lectivament ha allargat el nostre trauma generacional. Ja abans d’aquest conflicte, el trastorn per estrès posttraumàtic era inherent a les famílies palestines, igual que la depressió. Com a població jove, els infants són les grans víctimes del domini militar d’Israel: a molts se’ls emporten del llit a mitja nit o dels braços de les seves mares, i són apallissats i empresonats després d’un judici arbitrari en tribunals militars. A altres se’ls dispara un tret que els deixa paralítics, si no és que els mata.

A Gaza, aquestes víctimes no tenen pràcticament cap sortida legal davant de l’estat israelià. Sota el setge de Gaza, que ja dura 16 anys, els administradors israelians han controlat l’accés a l’electricitat, el menjar i l’aigua, i en un moment determinat van establir el nombre de calories que els habitants de Gaza podien consumir abans de caure en la desnutrició. També han permès que Gaza i els territoris ocupats serveixin de camp de proves per a les elogiades empreses tecnològiques de seguretat d’Israel. Molta gent s’ha arriscat a emprendre el perillós viatge pel Mediterrani per escapar-se de Gaza, però l’únic que ha aconseguit ha sigut morir pel camí.

Amb Gaza segellada durant els últims 16 anys i Cisjordània reprimida en gran part per la violència dels colons i l’exèrcit, Israel ha pogut mantenir la seva ocupació de manera indefinida. Els brots periòdics de violència, com els atacs ocasionals de grups reduïts o de llops solitaris i els bombardejos de coets, reforcen la justificació de l’estat per mantenir el control a llarg termini dels palestins i les terres palestines.

Al llarg dels anys, el primer ministre Benjamin Netanyahu i els seus assessors han deixat molt clar que sobre la taula de negociacions no hi ha l’opció d’un estat palestí autònom i sobirà. Tampoc la possibilitat de donar als palestins els drets que tenen els israelians. Així, l’statu quo de l’ocupació interminable i els cicles regulars de violència s’han normalitzat, davant d’una comunitat internacional que aparentment no està disposada a demanar comptes al govern d’Israel o que és incapaç de fer-ho.

Els atacs del 7 d’octubre van trencar aquesta dinàmica. El caràcter insostenible de l’ocupació va quedar al descobert, així com la impossibilitat de governar dos pobles privilegiant-ne un per sobre de l’altre.

Tenim dies foscos en perspectiva. Després d’haver viscut guerres, invasions i bombardejos, hem arribat a esperar el pitjor. A Cisjordània, la moral és baixa als carrers tranquils. Les cadenes de notícies àrabs per satèl·lit que emeten les vint-i-quatre hores del dia proporcionen un rerefons repetitiu i omnipresent a la vida quotidiana. Reprodueixen un flux constant d’imatges i vídeos horribles: tots són impactants, però no es pot dir que no tinguin precedents.

Un sentiment d’impotència s’estén per les ciutats i els pobles de Cisjordània mentre veiem que cada cop hi ha més palestins que perden la vida –segons el ministeri de Salut de Gaza, ara ja són més d’11.100–. Els funcionaris israelians han proposat desplaçar els habitants de Gaza fins al desert del Sinaí egipci, cosa que els convertiria en refugiats per segona o tercera vegada i que potser portaria el projecte de colonització israeliana a una nova fase més expansiva. A Cisjordània, mirem al nostre voltant i ens preguntem: podria passar aquí? Ja està passant? 

Probablement qualsevol mena de futur compartit està més lluny que fa un mes. Però això els palestins ja ho sabien. ¿Es considerava pau el que hi havia el dia abans dels atacs de Hamàs? Potser per als israelians ho era, però per als palestins no.

Copyright The New York Times