Ara sí que s’ha acabat
Més que Perro Sánchez, a partir d’ara els enemics –i els amics– del líder socialista espanyol haurien de començar a anomenar-lo Gato Sánchez, per les set vides que hom atribueix a aquells felins. Si la seva biografia política des del 2016 ja era una història remarcable de resiliència, de capacitat per sobreviure a circumstàncies dissenyades per liquidar-lo, aquest 23 de juliol el madrileny ha superat les fites anteriors: contra pràcticament tots els sondejos publicats des de fa mesos, contra una campanya mediàtica tan implacable com injuriosa, contra el boicot dels fòssils reaccionaris en què s’han convertit Felipe González i companyia, contra la seva pròpia derrota en el cara a cara amb Feijóo, Sánchez Pérez-Castejón ha aconseguit capgirar els auguris, mantenir les posicions i, com a mínim, bloquejar les possibilitats d’un govern de dreta extrema.
I tot això gràcies, en bona part, al comportament de l’electorat català. Observin que si, dels 136 escons obtinguts pel PP, en restem els 6 aconseguits a Catalunya, en quedarien 130; en canvi, els 122 escons del PSOE serien tan sols 103 sense els 19 que hi aporta el PSC. Això doblaria la distància entre els dos grans partits espanyols i hauria fet inexorable la victòria del PP i Vox.
A Catalunya, doncs, el resultat de les generals ha tornat als esquemes vigents quinze o vint anys enrere. Al “Si tu no hi vas, ells tornen” del PSC (especialment efectiu quan la Moncloa té un inquilí socialista i quan “ells” inclou els simpàtics xicots de Santiago Abascal), recepta que dona al conjunt del socialisme hispà un avantatge substancial respecte del PP. Perquè –no ens confonguem– els populars catalans no han fet un bon resultat: alliberats després de disset anys de la competència de Ciutadans, amb una marca estatal a l’alça, han aconseguit tot just sortir del pou de la marginalitat en què eren des del 2019 (un o dos diputats); però els sis escons conquerits diumenge ja havien estat igualats o superats en èpoques tan remotes com 1982, 1986, 1993, 1996..., fins i tot en el dramàtic context de les bombes d’Atocha i les mentides d’Aznar, el 2004. I queden molt lluny dels dotze escons de l’any 2000, és clar. No, decididament, Nacho Martín Blanco no és Josep Piqué.
Tampoc Sumar-En Comú-Podem no és la Iniciativa Per Catalunya Verds d’antany, tot i que tendeix a assemblar-s’hi amb un perímetre electoral una mica més ampli. Tanmateix, ni la nova marca ni la figura de Yolanda Díaz no han estat el revulsiu que alguns esperaven, ni han aconseguit retornar a aquest espai polític la frescor i l’atractiu que posseí el 2015-2016, quan lluïa com a cartell electoral Xavier Domènech.
D’aquest retorn al passat, però, potser l’aspecte més contundent i més dramàtic ha estat l’enfonsament de l’independentisme. Diumenge, a Catalunya, les candidatures d’obediència estatal (Vox, PP, PSC i Sumar) van aplegar el 69,5% dels vots emesos, que es van traduir en 34 escons sobre 48. Les forces independentistes (ERC, Junts i la CUP) es van haver d’acontentar amb un 27,1% dels sufragis, equivalents a 14 escons sobre 48.
Tot i que les xifres parlen per elles mateixes, potser val la pena d’analitzar-ne una mica les causes. D’una banda, l’esperit fratricida que devora aquest espai des de la tardor del 2017, la sensació que a no pocs dels seus integrants no els importa perdre un ull si el rival es queda cec. Per un altre costat, el discurs antipolític que –sobretot, en relació amb l’escenari madrileny– han conreat Junts i la CUP, cadascú al seu estil. També, l’aparent immobilisme de la cúpula d’Esquerra, instal·lada en el dontancredismo, en la impertorbabilitat a pesar del sever avís de les municipals del passat mes de maig. En fi, i com a nefasta síntesi de tot plegat, aquesta pretesa “abstenció militant” segons la qual la manera més intel·ligent i astuta de combatre l’Estat i de mostrar menyspreu cap als partits “botiflers” és afavorir que l’espanyolisme voregi al Principat el 70% dels vots emesos.
Sigui com sigui, hem tocat fons, i confio que el paper més o menys decisiu que els 14 escons independentistes puguin jugar en una eventual nova investidura de Pedro Sánchez no confongui ningú ni distorsioni la realitat. El Procés ha tocat fons, el cicle independentista iniciat el 2010-2012 ha tocat fons, i una de dues: o bé hom el sepulta en l’oblit (que és allò que anhelen PSOE i PP), o bé es fa de veritat foc nou. És a dir, una renovació profunda de lideratges, de discursos, d’estratègies i de tàctiques, cercant consensos nous, cronogrames nous, noves metes volants..., sense abdicar en cap cas de l’objectiu final; però entenent que, en aquest objectiu, cal pensar-hi sempre sense necessitat de parlar-ne emfàticament cada dia; sobretot, quan de moment no disposes de les forces necessàries per assolir-lo.
No és un programa indolor ni fàcil d’aplicar, prou que ho sé. I no està en mans dels opinadors dur-lo a la pràctica. Des d’aquí només podem esbossar-lo... i descarregar la nostra consciència.
