Ara cal concretar
A poc a poc la realitat s’imposa. Primer va caldre acceptar qui havia guanyat les eleccions a Catalunya. Després, que, si no es podia investir un president de la Generalitat independentista, el que calia era demanar al PSC (l’únic partit que en les circumstàncies actuals pot investir el seu candidat com a president) coses útils per a Catalunya a canvi dels vots. És fàcil i lògic fer-ho perquè el PSC i el PSOE són partits germans, i el PSOE governa a Espanya. Els indults i l’amnistia han estat resultats, per cert no menors, d’aquesta política, que ha portat el benefici indubtable de donar estabilitat al govern central, la mínima necessària per governar i per evitar un govern amb tocs feixistes per la influència de Vox. Vistes les circumstàncies, no és poc.
Ara ja som aquí i, per tant, la qüestió és concretar què es demana amb claredat i pulcritud. Claredat perquè t’entenguin i pulcritud per anar al que importa i evitar la confusió, que només serveix per embolicar la troca en benefici de qui té el poder i la força –que, no cal dir-ho, és el govern central, mai Catalunya. La negociació té dos fronts interconnectats, el Govern de la Generalitat, que és el que més importa als partits independentistes, i l’estabilitat del govern central, del PSOE, que és qui ha guanyat les eleccions generals i governa Espanya i, per tant, és per a ells la primera prioritat.
Ara què cal demanar també està clar: un millor finançament per a Catalunya. Ho han proposat ERC i Junts i n’ha parlat el PSC. Definir-ho i quantificar-ho és en principi difícil i, per tant, un pot ser víctima de si mateix si intenta resoldre una qüestió complexa amb una solució simple. Malgrat aquest principi, ara s’ha de fer l’excepció i s’ha de concretar un finançament que entengui el govern central, que és amb qui s’ha de negociar, i que els espanyols no vegin com una agressió al seu benestar.
La dificultat del sistema de finançament autonòmic és que es basa en un repartiment d’impostos, IRPF, IVA i Societats, entre el govern central i les comunitats autònomes, que després es corregeix amb uns factors d’anivellament per insularitat, edat de la població, nivell de vida, immigració, ruralitat, etc., que converteixen el sistema en un trencaclosques del qual ningú és capaç de discernir si és equilibrat.
El Sr. Illa, candidat del PSC, ha expressat que ha d’estar basat en l’ordinalitat, que no és la proporcionalitat entre el que s’ingressa i es rep i, per tant, permet quotes de solidaritat entre CA. És exactament que l’ordre dels que paguen, de més a menys, ha de ser el mateix que l’ordre dels que reben. Qui paga més impostos és qui rep més transferiments del govern central.
Catalunya és la tercera comunitat que més paga i la tretzena en el que rep. És injust, no cal fer gaires giragonses per entendre-ho. La diferència directa entre la tercera que rep i Catalunya és de 593 €/habitant, que per 8,016 milions d’habitants de Catalunya suposaria 4.753 milions més d’ingrés al 2024.
La manera de poder incrementar l’aportació del govern central a Catalunya sense reduir la d’una altra comunitat, cosa que faria inviable la proposta, és que es faci una modificació pressupostària el 2025 que redueixi la despesa del mateix govern central. Suposa un 1% del pressupost general de l'Estat. No es pot sostenir que és impossible.
La proposta d’ERC hauria de ser aquesta, perquè afavoreix a Catalunya, suposaria més de 4.000 milions de més en ingressos al 2024, és senzilla d’entendre, és genèrica perquè pot valdre per sempre quan les circumstàncies econòmiques canviïn, i és la que ha proposat el candidat del PSC, i per tant el govern central no la pot refusar.
Segur que es demanaran complementarietats, però el principi és correcte i pot ser la base de la negociació, amb una idea que, proposada per la contrapart d’ERC en la negociació –el PSC–, ajuda a aconseguir el que es vol: una major aportació econòmica del govern central per Catalunya. La qüestió que aflora és si es complirà el que es pacti. La seguretat es deriva de tenir els diners i controlar que no es transfereixen al govern central si aquest no assegura l’ordinalitat pactada.
L’Estatut actual preveu que l’agència de recaptació fiscal sigui compartida entre el govern central i la Generalitat. Res es pot fer sense l’aprovació de les dues autoritats, els funcionaris són d’una institució i l'altra al 50%... No s’ha fet en anys. Mobilitzar-ho és una demanda de la ciutadania a Catalunya i seria una prova de transparència, de mútua confiança i de seguretat que es compleix el que es pacta. L’Agència tributària compartida és la seguretat que l’ordinalitat pactada es complirà.
Per assolir un objectiu cal creure-hi, estar convençut que és possible i plausible. En aquest cas, creure-hi és una actitud lògica, no un somni. És possible, i no és un fet menor, que aquesta solució, negociada en els termes expressats, pot tenir el suport de Junts.
El president Macià volia una república independent per a Catalunya, però en les circumstàncies de l’abril de 1931, just arribada la república després de quatre segles de monarquia, els negociadors del govern central li van plantejar que oblidés el seu somni i acceptés una solució que va donar lloc a l’autogovern de Catalunya. Qui diria avui que va ser una mala solució...? Pocs.
Hi ha una dita mil vegades repetida: el millor és enemic del que és bo. Però concretar és imprescindible.
