Ara i aquí, t'estimo
Puc entendre que s’utilitzi Sant Valentí com a pretext per emetre alguns missatges coherents amb els valors que vol promoure el departament d’Igualtat i Feminismes. L’altre dia Salvador Cardús descrivia aquest dia com una festivitat "de naturalesa comercial", "d’imatge carrinclona", "poc arrelada a la vida quotidiana dels catalans": subscric completament aquestes consideracions envers la festa i, no obstant això, o precisament pel tarannà consumista que Cardús subratlla, no se’m fa estrany que alguns organismes aprofitin l’efemèride –que no pel fet de ser hortera, primària o cursi deixa de tenir el seu públic– per difondre contraarguments que aspirin a qüestionar qualsevol alternativa tòxica, edulcorada o reduccionista de l’amor, emfatitzada pels bombardejos publicitaris o per les campanyes comercials que venen amors precuinats, envasats al buit, preparats per a un consum ràpid.
Ara bé: hi deu haver diverses maneres de combatre els retrats simplistes o maniqueus de l’amor, però poques deuen ser tan contraproduents i ineficaces com la fórmula escollida pel departament d’Igualtat i Feminismes. El tuit que publicaren dia 14 de febrer deia el següent: "Idealització, entrega sense condicions, exclusivitat, gelosies, patiment... no és amor. L’amor ideal no existeix tal com ens el presenten". El text, a més, anava acompanyat d’una il·lustració –il·lustració, per cert, amb el pobre punt volat per terra– on es llegia: "Si et sóc fidel, no em sóc fidel", una afirmació que, en realitat, és molt menys transgressora que la decisió de mantenir el diacrític al "soc" de la vinyeta.
Crec que les generalitzacions d’ànim moralista, com també les definicions categòriques o infantilitzadores, són tan nocives envers l’alliberament i l’empoderament de les persones –amb un èmfasi especial en les dones– com els discursos que, des d’un antagonisme només aparent, acaben sent igualment alliçonadors i construïts sobre una perspectiva rígida i homogeneïtzadora dels individus. Per començar: quina mena de prepotència desinhibida cal interioritzar per atrevir-se a concretar en dues línies què és amor i què no, així en general, i a connotar, a més, alguns conceptes –com els de fidelitat, idealització o exclusivitat– que, per ells mateixos, ben contextualitzats i entesos, no tenen res de dolent i que, de fet, poden ser perfectament compatibles amb una vivència de l’amor ben sana i natural, en la línia del que explicava Empar Moliner fa uns dies?
La idealització, per exemple, no només va lligada a l’àmbit sentimental: idealitzar allò que encara no es coneix és freqüent en les facetes professional, familiar, social, personal. Idealitzem el viatge a una ciutat desconeguda, idealitzem la maternitat o la vida sense fills, idealitzem la nova feina o la persona que acabem de conèixer, i la clau resideix en gestionar hàbilment la idealització, les expectatives, per no ser injustos amb l’objecte de la idealització o per no conduir-nos a una decepció prematura i inevitable. El mateix ocorre amb la fidelitat o amb l’exclusivitat: quin sentit té que, per una banda, defensem les diferents fórmules sentimentals; que animem a respectar les relacions obertes o poliamoroses; que ens esforcem per acceptar sense prejudicis l’experiència menys tradicional de l’amor i que, al mateix temps, caiguem en un prejudici diferent, nou, però tan inexacte, condescendent i paternalista com el prejudici previ que buscàvem eliminar? Quin mal hi ha, doncs, en la tria d’una monogàmia clàssica, en un compromís de fidelitat o d’exclusivitat, si es fa des de l’acord i des d’una relació d’equitat entre persones que se senten iguals?
És tan obvi que la ficció i la música sovint han alimentat una forma d’estimació perjudicial que estic molt a favor dels missatges que condemnen els rols controladors i basats en la gelosia, les dependències insanes, la imposició o els xantatges emocionals. I, tanmateix, l’amor romàntic no és la versió malentesa que alguns han comprat, de la mateixa manera que al món hi ha professionals nefastos, pares incompetents, mares pèrfides, companys de feina imbècils, fills terribles, i això no ens fa condemnar tots els elements que són intrínsecs a la maternitat, la paternitat, les feines, la descendència. Sota una pàtina de modernitat, el citat tuit només cau en el neoreaccionarisme: en temps de "ho vull tot i ho vull ara", en una època en què la tria fa por perquè implica renúncia, parafrasejar Mishima tot exclamant "ara i aquí, t’estimo" pot ser molt revolucionari. I repetir la frase a la mateixa persona durant molt de temps hauria de ser, com a mínim, un desig ben legítim.