Ara, de guàrdia
L’altre dia vaig compartir un àpat (els autònoms juguem a fer “sopars d’empresa” amb els amos que no tenim) amb la directora d’aquest diari, l’Esther Vera (la dona amb qui tothom voldria anar a sopar). Tots els comensals volíem saber curiositats sobre alguns dels casos que el diari ha destapat aquests anys, com ara el cas de l’Institut del Teatre o el dels cartells de l’Alzheimer, d’Esquerra Republicana. Les interioritats, la manera en què els periodistes de l’ARA van arribar a la veritat valen un Sense ficció. Mirant-m’ho de lluny i de prop vaig sentir orgull.
Avui, el Toni Güell, el periodista (i escriptor, que acaba de guanyar un premi molt estimat per a mi; el Mercè Rodoreda) que rep sempre els nostres articles, em demanava si li podia enviar l’article d’hora, però em deia que no patís, que estava “de guàrdia”. I he pensat que potser podia aprofitar per felicitar el Nadal als que fan aquest diari, que estan sempre de guàrdia. I que són, també, els lectors (de guàrdia) i els venedors que encara queden als quioscos (de guàrdia) i els que treballen (de guàrdia) per fer-lo sortir cada dia. Quan al TN o a la ràdio diuen “Segons publica el diari ARA en exclusiva...”, penso: “Davant del caos mundial, davant de la crisi, l'única cosa que es pot fer és periodisme". Quan soc en un bar, un forn, una cocteleria, una empresa i veig que tenen un ARA a la taula sempre penso en l’Ignasi Aragay, en com vibra triant la foto de portada, en els fotògrafs de l’ARA, tan bons, en els cronistes del diari, tan bons. I també en nosaltres, els escriptors que tenen “recollits”.
Bon Nadal als que un dia van creure en crear aquest diari (recordo l’estimat Carles Capdevila explicant que les lletres de la capçalera serien verticals). Bon Nadal als que hi creuen ara. Ara. M’encanta la paraula. Ara, bon Nadal.
