Ara és l’hora, Europa
Europa és un continent ple d’històries de guerres i sang, de lluites de poder i de revoltes. Però Europa és també el lloc on sorgeixen les idees il·lustrades, on neixen els drets fonamentals i les llibertats públiques i on s’ofereixen avui dia unes prestacions socials úniques i inèdites en la història mundial .
La Unió Europea no només és un espai econòmic o de relacions comercials. La Unió Europea té el seu origen en l’època de postguerres. Per teixir aliances entre països veïnats i fer una col·laboració comuna per afrontar reptes plegats però també per establir un sistema polític i social homogeni. Europa també es constitueix com un fre o un impediment perquè segons quins experiments que vulnerin drets no triomfin. I això no és dolent, perquè ens permet establir un sistema de contrapoders major que el que ja existeix en qualsevol democràcia liberal. Però, ara, la Unió Europea s’ha d’enfrontar a una de les seves etapes més importants i decisives per determinar el futur del club comunitari i ,alhora, el projecte que aquest ofereix a les classes mitjanes europees, que tan perjudicades s’han vist després de la crisi.
Ahir repassava l’actualitat al Parlament europeu de la mà dels grups polítics que formen part de la Cambra. I em sorprenia de segons quines propostes presentades per alguns grups. I em dona la sensació, i no voldria caure en un escrit demagog ni populista, que els dirigents i representants al Parlament d’Estrasburg viuen en una bombolla de vidre. I que, tot i les amenaces reals a la Unió, l’ascens dels moviments d’extrema dreta a Suècia, Àustria, França i Itàlia, entre d’altres, no fan pertorbar l’acció dels eurodiputats.
Europa necessita un projecte atractiu per a totes les classes mitjanes, tant del nord com del sud. Un projecte il·lusionant, una refundació aprofitant el Brèxit, que es reivindiqui com el major espai de progrés i llibertats del món. I aquest projecte, –i ara miraré de ser polèmic– no pot estar encapçalat per gent sense visió de futur, ni per dinosaures polítics. Juncker, Arias Cañete o Moscovici són gent d’una fornada anterior. I disculpin un cop més, però aquesta gent que ha viscut èpoques passades no pot encapçalar cap projecte comunitari ni creïble ni realment transformador.
Mirin, ara fa 31 anys que es va crear el programa Erasmus. Un projecte d’interrelació cultural, social i personal. Una manera de trencar a la pràctica les fronteres i afavorir les relacions entre europeus, entre gent del Mediterrani, nòrdica, del centre d’Europa i de l’est. Aquests, i només aquests, que ja s’han criat amb la Unió Europea en marxa. Aquests, i només aquests, que mantenen contacte diari, relacions personals i professionals amb gent de tot el continent, són els que realment poden fer que l’aventura d’Europa superi les glaceres que té al davant i en surti reforçada.
És un menyspreu a la gent amb experiència? No, ni molt manco. És una crítica a qui ha fet de les institucions comunitàries una espècie de 'xiringuito', sense rumb fix i per interessos personals o partidistes. L’Europa del demà ens compel·leix a tots, però sobretot, a les noves generacions que venen per davall. És a elles a qui hem de donar una resposta real als problemes actuals. Solucions a les externalitats que genera la globalització. En un moment de feblesa, cal reivindicar unes posicions europeistes que vagin de la mà d’un projecte social i polític que afronti els reptes del segle XXI.
