Ara m’he enfadat i no respir
La trobada entre Prohens i Sánchez no ha aportat cap novetat a l’esdevenir de l’univers ni passarà a la història. Sánchez va dir que l’Estat ja ha reconegut la singularitat de les Balears i bla, bla, bla. Prohens va dir que l’acord del PSC iERC per a la investidura de Salvador Illa és un atac frontal a les Balears i bla, bla, bla. Tot segons el guió previst.
El que sí que ens ha ofert aquesta reunió és una multitud d’imatges prou peculiars (qui no n’hagi vist cap foto, que en cerqui algunes als diaris). Fins ara, no havia vist una sola audiència de Marga Prohens en què no estigués amb un gran somriure i, fins i tot, establint contacte físic amb els convidats.
Però Pedro no va tenir la sort de contemplar el somriure de Marga. El va esperar a la porta del Consolat forçadament seriosa, perquè no quedàs cap dubte que no li feia gens de gràcia passar una estona amb l’home predestinat a rompre Espanya –i això que ella mateixa havia reclamat la trobada. Prohens mirava cap endavant amb solemnitat, com si fos capaç de previsualitzar un futur brillant per a les Illes malgrat els intents de Sánchez per destrossar-nos la vida. Quan el president espanyol va arribar, per un instant va semblar que a la líder popular se li escaparia un somriure, que no podria aguantar sense mostrar afabilitat. Però va resistir, en una demostració de solidesa moral a prova de polítics espanyols riallers. Perquè Sánchez sí que demostrava una falsa alegria, amb la qual semblava que volia deixar clar que no se sentia intimidat per la serietat de la presidenta. Per un moment, va semblar que Prohens estava tan enfadada que deixaria de respirar, però se la va veure més relaxada quan va seure.
Tota aquesta escena em va semblar pueril. Qui aconsella a algú amb un càrrec tan important com la presidència d’un govern autonòmic que faci aquesta pantomima? Perquè pots estar als antípodes d’una altra persona sense interpretar un paper, amb el teu somriure habitual. De fet, un bon somriure segur que pot desarmar sense pietat un rival polític.
De tota manera, aquesta classe de comportaments són la norma en la classe política, sigui autonòmica o estatal. Els polítics s’han tornat actors, però no desenvolupen un paper amb naturalitat, sinó que pequen de sobreactuació. Llavors és quan els ciutadans percebem que hi ha falsedat en els personatges que creen. És de lamentar que, ja que es posen a interpretar, almanco no s’esforcin a fer-ho bé. Tot ho fan massa: s’indignen massa, s’enfaden massa, s’ofenen massa, gesticulen massa. La política és esgotadora d’aquesta manera, perquè moltes vegades l’única cosa que no fan és raonar massa. I aquesta situació no entén de colors polítics. La sobreactuació existeix a dreta i esquerra. A més, hi ha una paradoxa important: la majoria dels polítics fan exactament el mateix que els ofèn, indigna, enfada. Però aquesta situació esquizofrènica donaria per escriure un parell d’articles més.